El mètode científic d’estudi de la 

natura fins a mitjans del segle XX im-
plicava l’abatiment dels exemplars i la 
recol·lecta d’ous dels nius per al seu 
estudi en gabinet i conservació als mu-
seus.

Un bon exemple n’és el científic 

Adolf von Jordans, que va fer la seva 
tesi sobre les aus de Mallorca entre el 
1913 i el 1921 a base d’escopetades i 
de pujar als nius. Ell mateix ens dei-
xà un impactant relat del seu intent de 
capturar una parella d’àguiles coabar-
rades a Valldemossa a l’abril del 1921.

“A començaments d’abril vam 

saber que hi havia un niu a prop de 
Valldemossa. El fill de l’amo de la finca 
idíl·lica de Sa Coma el coneixia d’altres 
anys i aquest any també els havia vist 
construir el niu. El 7 d’abril vam anar 
cap allà. 

El niu estava a dins un forat del 

penyal, massa alt per l’escopeta des de 
baix i des de dalt no era visible. El Con-
de Loë es va amagar baix per poder 
disparar quan vengués volant i jo vaig 
anar amb el jove mallorquí per un camí 
difícil i molt empenyalat fins al cim per 

després davallar cap al niu i esperar a 
uns 60 metres de distància a ple sol. 
Malgrat no hi havia molta visibilitat, 
el meu guia prometé que arribaria a 
disparar des d’aquell racó, i llavors va 
partir.

Vaig estar esperant molt poc 

temps, quan un àguila –una fasciatus- 
cridà molt a prop de jo, i segons des-
prés va comparèixer però ja fora del 
meu abast. Al bec duia una branca cur-
ta però grossa que, mentre pujava fent 
voltes va deixar caure varies vegades 
per caure cap a ella i tornar a agafar-
la jugant en vol meravellosament (1). 
Llavors va començar a cridar un altre 
au cap a baix, òbviament des del niu. 
Després va quedar en silenci i no se 
va veure res més. Al cap d’una estona 
vaig veure un àguila volant ràpidament 
cap al niu frenant al darrer moment 
amb la coa i les ales cap enrere i les 
urpes cap al davant. Uns segons més 
tard va comparèixer l’àguila a uns 25 
metres baix jo, planejant lentament, 
podia distingir cada ploma, just a un 
forat en front de la meva posició; vaig 
preparar l’escopeta, la seguia amb ella 
i vaig disparar apuntant a la seva nuca 

per no fer-li molt de mal. Vaig veure 
les plomes aixecant-se pels perdigons, 
i la vaig sentir a ella, però no vaig en-
certar. El segon dispar el vaig fer ma-
lament, de costat i vaig fallar per baix. 
Se’n va anant volant ràpidament i en 
el moment del segon dispar va apa-
rèixer la segona àguila al mateix lloc, 
però l’escopeta no estava carregada 
i les dues aus van desaparèixer! Molt 
poques vegades vaig sentir tanta rà-
bia com en aquell moment. La baixa-
da sense el guia va ser molt feixuga i 
no exempta de perill, perquè me vaig 
equivocar dues vegades i vaig haver de 
tornar amb molt d’esforç i escalant per 
poder sortir i vaig tardar dues hores en 
arribar quan a l’anada havien estat un 
poc més de mitja hora. El Conde Loë 
no va arribar a disparar. Poc després 
ens vam anar cap a Lluc i quan vam 
tornar les àguiles havien abandonat el 
niu, perquè al peu del penyal hi havia 
50 carboners tallant i cremant els ar-
bres. Aquests van ser els resultats de 
la nostra cacera d’àguiles! Potser tin-
guem més sort la propera vegada.”

Imatge molt antiga, potser dels anys 1915 a 1920, a la costa de la Serra de Tramuntana, on s’observa tres senyors posen amb un 

falcó marí, un agró i un altre au no identificada que han abatut des d’una barca. Foto: Arxiu Andreu Muntaner.

(1) Per cert, aquest joc amb una branca és molt característic del comportament de parella de l’àguila coabarrada (Cramp & Sim-

mons, 1980; Joan Real, com. pers.)

Mètode científic: l’escopeta

13

EB41 -