El mètode científic d’estudi de la
natura fins a mitjans del segle XX im-
plicava l’abatiment dels exemplars i la
recol·lecta d’ous dels nius per al seu
estudi en gabinet i conservació als mu-
seus.
Un bon exemple n’és el científic
Adolf von Jordans, que va fer la seva
tesi sobre les aus de Mallorca entre el
1913 i el 1921 a base d’escopetades i
de pujar als nius. Ell mateix ens dei-
xà un impactant relat del seu intent de
capturar una parella d’àguiles coabar-
rades a Valldemossa a l’abril del 1921.
“A començaments d’abril vam
saber que hi havia un niu a prop de
Valldemossa. El fill de l’amo de la finca
idíl·lica de Sa Coma el coneixia d’altres
anys i aquest any també els havia vist
construir el niu. El 7 d’abril vam anar
cap allà.
El niu estava a dins un forat del
penyal, massa alt per l’escopeta des de
baix i des de dalt no era visible. El Con-
de Loë es va amagar baix per poder
disparar quan vengués volant i jo vaig
anar amb el jove mallorquí per un camí
difícil i molt empenyalat fins al cim per
després davallar cap al niu i esperar a
uns 60 metres de distància a ple sol.
Malgrat no hi havia molta visibilitat,
el meu guia prometé que arribaria a
disparar des d’aquell racó, i llavors va
partir.
Vaig estar esperant molt poc
temps, quan un àguila –una fasciatus-
cridà molt a prop de jo, i segons des-
prés va comparèixer però ja fora del
meu abast. Al bec duia una branca cur-
ta però grossa que, mentre pujava fent
voltes va deixar caure varies vegades
per caure cap a ella i tornar a agafar-
la jugant en vol meravellosament (1).
Llavors va començar a cridar un altre
au cap a baix, òbviament des del niu.
Després va quedar en silenci i no se
va veure res més. Al cap d’una estona
vaig veure un àguila volant ràpidament
cap al niu frenant al darrer moment
amb la coa i les ales cap enrere i les
urpes cap al davant. Uns segons més
tard va comparèixer l’àguila a uns 25
metres baix jo, planejant lentament,
podia distingir cada ploma, just a un
forat en front de la meva posició; vaig
preparar l’escopeta, la seguia amb ella
i vaig disparar apuntant a la seva nuca
per no fer-li molt de mal. Vaig veure
les plomes aixecant-se pels perdigons,
i la vaig sentir a ella, però no vaig en-
certar. El segon dispar el vaig fer ma-
lament, de costat i vaig fallar per baix.
Se’n va anant volant ràpidament i en
el moment del segon dispar va apa-
rèixer la segona àguila al mateix lloc,
però l’escopeta no estava carregada
i les dues aus van desaparèixer! Molt
poques vegades vaig sentir tanta rà-
bia com en aquell moment. La baixa-
da sense el guia va ser molt feixuga i
no exempta de perill, perquè me vaig
equivocar dues vegades i vaig haver de
tornar amb molt d’esforç i escalant per
poder sortir i vaig tardar dues hores en
arribar quan a l’anada havien estat un
poc més de mitja hora. El Conde Loë
no va arribar a disparar. Poc després
ens vam anar cap a Lluc i quan vam
tornar les àguiles havien abandonat el
niu, perquè al peu del penyal hi havia
50 carboners tallant i cremant els ar-
bres. Aquests van ser els resultats de
la nostra cacera d’àguiles! Potser tin-
guem més sort la propera vegada.”
Imatge molt antiga, potser dels anys 1915 a 1920, a la costa de la Serra de Tramuntana, on s’observa tres senyors posen amb un
falcó marí, un agró i un altre au no identificada que han abatut des d’una barca. Foto: Arxiu Andreu Muntaner.
(1) Per cert, aquest joc amb una branca és molt característic del comportament de parella de l’àguila coabarrada (Cramp & Sim-
mons, 1980; Joan Real, com. pers.)
Mètode científic: l’escopeta
13
EB41 -