Aquí torn a estar, l’estiu en remull recomptant 

parcel·les de posidònia. Ja han passat 5 anys de la dar-

rera vegada que vaig estar fent feina a l’IMEDEA i amb 

la Posidònia, amb Núria Marbà.  Me deman si seré capaç 

de notar els canvis sota l’aigua, es veu que la praderia es 

troba en pitjor estat de conservació que fa uns anys.

Comença tot el ritual, preparar l’equip: la botella 

carregada, el jacket, el regulador, el neopré (difícil ope-

ració ficar-se dins el vestit de busseig després de la me-

tamorfosi de la maternitat i l’embaràs), els ploms, aletes 

i ulleres. La inseguretat inicial en perdre la pràctica... si 

em deix alguna cosa no puc fer la immersió! No he d’obli-

dar l’ordinador de busseig.  I la bossa amb la tablilla amb 

un llapis per apuntar i un plom per no surar i és clar, les 

brides d’enguany. El color que es duu enguany és el groc. 

I és que els feixos de fulles de posidònia de les parcel·les 

estan marcats amb brides, cada any es posen als nous 

unes brides d’un determinat color.  

La barca pneumàtica TuMisma, que hem remolcat 

amb la Rodman i la Cayetana fins a Cabrera, va car-

regada de material fins a dalt. Té un motor nou de 30 

cavalls, de marca Evinrude, que és ben difícil d’arrencar 

i pareix que es duu millor amb els braços masculins d’en 

Jordi que amb els meus. I jo ho intent una vegada i una 

altra, he de trobar la manera d’arrencar-lo! Finalment... 

es tracta de fer un moviment contundent, un recorregut 

llarg i precís, quina satisfacció sentir com es posa en 

marxa, sense fer grans aldarulls, el motor de la barca.

Arribats al punt que marca el GPS, fondejam.  

Aquestes parcel·les es troben a un lloc idíl·lic, a la peti-

ta cala sota el castell de Cabrera, a diferents fondàries 

des de 5 m fins a 25 m, a prop de les restes d’un vaixell 

enfonsat, de l’època fenícia. Quants vaixells haurà vist 

passar aquest castell, entrant a refugiar-se a l’arrecera-

da badia de Cabrera...

Un cop a l’aigua, l’aparatositat material cobra sen-

tit. El canvi de fase, de l’aire a l’aigua aporta tota una sè-

rie de sensacions.  Primer de tot cal avistar les parcel·les 

objectiu, assenyalades amb petites boies, i buidar d’aire 

el jacket per començar a davallar, fent la necessària des-

compressió.  La bona visibilitat que hi ha a les aigües del 

parc nacional és d’una gran ajuda.

Només sent la meva respiració, a un ritme lent i 

constant, sóc conscient de l’alè necessari per a la su-

pervivència. La resta és variable, el confort del jacket, 

si entra aigua a les ulleres o s’entelen... saber que estic 

conectada a la botella amb aire suficient m’aporta una 

curiosa tranquil·litat.

El canvi brusc de temperatura que suposa la invi-

sible termoclina me desperta. Aquí abaix les condicions 

són més constants, allunyades de la calor fulminant en 

superfície. La pujada de temperatura és de les causes 

més directes de mortalitat  que sofreix la Posidònia, com 

es va mostrar a un estudi fet a aquest arxipèlag, preci-

sament.

 Les parcel·les estan marcades amb brides a les bo-

ies, n’hi ha tres, i una té un sensor de temperatura que 

ha recollit dades durant tot l’any. Me submergesc en el 

món de dins les fulles de Posidònia, una visió ben diferent 

a quan l’observes bussejant des de la superfície. Així, te 

n’adones que hi ha un univers multidimensional, de fei-

21

EB41 -