Com és?
Els grans pavellons auditius
que presenta l’orelluda grisa fan que
aquesta sigui l’espècie que mostra
una fisonomia més singular, que di-
fereix de la resta de quiròpters de
les illes. L’orelluda grisa és una rata-
pinyada de mida mitjana, d’uns 4-6
cm de longitud i uns 25-29 cm d’en-
vergadura, de pelatge relativament
llarg i de tons grisosos, encara que
també pot presentar tonalitats més
marrons. A la part ventral el pelat-
ge és més clar, d’un color que va de
blanquinós a gris pàl·lid, i les zones
sense pèl són de color marró fosc o
negre.
Com s’ha esmentat presenta
unes grans orelles, de fins a 4 cm
de llarg, que s’uneixen a la base pel
seus cantells interns, i quan l’animal
està en repòs es mantenen normal-
ment plegades cap a enrere. El tra-
gus és ample, i està pigmentat. Té
un musell llarg, i al voltant dels ulls
una zona més fosca, amb aspecte
d’antifaç.
Les ales d’aquesta espècie són
amples i curtes, cosa que li permet
realitzar un vol pausat i amb bona
capacitat de maniobra, que utilitza
per caçar per damunt de la vege-
tació o entre els arbres, o fins i tot
per capturar insectes que es trobin
posats.
A quant als sons d’ecolocalit-
zació, la ratapinyada orelluda gri-
sa emet vocalitzacions de baixa in-
tensitat, només detectables a una
curta distància mitjançant aparells
detectors d’ultrasons, a una freqüèn-
cia que va dels 25 als 85 kHz. Per
aquesta raó els anglesos l’anomenen
whispering bat, ratapinyada que xiu-
xiueja.
Quins són els seus
costums?
L’orelluda grisa presenta una
àmplia plasticitat a l’hora d’ocupar
els diferents ecosistemes presents
a l’arxipèlag, com poden ser zones
de muntanya, àrees boscoses, zones
de cultiu, zones de matoll i penya-
segats marins.
És una espècie fissurícola, so-
vint lligada a ambients antròpics com
poden ser construccions abandona-
des, mines o túnels que també pot
trobar-se a coves, amagat a esquer-
des properes a l’entrada. Emergeixen
dels seus refugis de descans quan ja
és ben fosc, encara que durant l’hora
prèvia a la sortida estan actius, amb
comportaments d’acicalament, gro-
oming social, o vols a l’interior del
refugi.
S’alimenta majoritàriament de
grans lepidòpters nocturns i en menor
proporció de dípters i coleòpters, que
captura sobretot en zones arbrades.
Quan caça, si la presa és petita se
la menja al vol, però si són insectes
de mida més grossa, té costum de
perxar-se a algun lloc, per exemple
dins les cavitats, per menjar-se´ls.
Així, a aquests llocs es poden trobar,
al terra, restes d’ales de les preses
devorades.
L’orelluda grisa, és una espècie
poc gregària, que mostra un com-
portament solitari, excepte durant
les èpoques relacionades amb la re-
producció.
A la tardor, els mascles tornen
molt territorials i formen harems que
defensen dels altres mascles. Encara
que serà en aquests moments quan
es produeixin les còpules, no s’inicia
immediatament la gestació, ja que
aquesta espècie utilitza una estratè-
gia que s’observa també en altres ra-
tapinyades, que consisteix en retar-
dar la fertilització de l’òvul fins a la
següent primavera, i així aconseguir
34- EB41