Amics, si teniu un moment, mirau això, crec que vos agradarà...

[Joan Bibiloni]

Hola forers:

Acab de posar un petit article a la meva web sobre les falgueretes híbrides de la Vall de Sóller. Si no enteneu qualque cosa, demanau-me-la. Si veis qualque cosa incorrecte, vos agrairía que m´ho diguessiu.

http://jardin-mundani.es/Cat/Esquema.htm

Moltes gràcies: Joan

[Joan Vicenç]

Consider que aquest és un treball científic en tota regla, d'una gran alçada a nivell botànic. Ho dic més des de una percepció general del que ens mostres que des de una comprensió d'exposició teòrica del tema, que ja voldria i que ja miraré de resoldre. Enhorabona per aquesta feina tan ben feta que ens enriqueix a tots plegats, com a naturalistes i com a mallorquins. Gràcies.
JVLillo

[Rafel Curto]

Vaja com te ho has treballat!!!!!!!!

[Pere Llofriu]

Recentmil carreranys de carretons de dimonis cucarells!

I no li pegaries una temporadeta p'ets arbres des torrents?

N'hi ha que diuen que són una associació... n'hi ha de diuen que són invasors...

Els oms? són pura raça o restes de cossiols?

Jo, francament, he sentit tantes coses, que ja no sé a qui he de creure.

[Joan Bibiloni]

Pere, segons tenc entès certes espècies d´om també tenen una reprocucció asexual un poc extranya ( a part de la reproducció clònica per brostalls d´arrel i la reproducció normal per llavors ), on intervé també el fenomen de l´Apomixis. Els oms també tenen una gran tendència a la hibridació.

No te sé dir si els oms i altres arbres dels nostres torrents son espècies pures o hibridades. Al Torrent de Puigpunyent, arran de carretera, hi creix un bosquet d´aquests arbres ben maco, sobretot uns roures magestuosos, dels que en tenc 5 fills de 25 anys sembrats al meu hort-jardí. Els botànics no s´acaben de posar d´acord respecte a la seva identitat. Uns diuen que son Quercus faginea, altres que son un hibrid Quercus X cerrioides. Tampoc es posen d´acord respecte a si son roures autòctons o introduits. N´hi ha un de disforjo, que sembla son pare de tots. Es un arbre bellíssim, magestuós. Els 5 fills seus que tenc sembrats els vaig sembrar d´aglans que vaig aplegar davall les seves branques el Novembre de 1982, ja que aleshores hi havía pas lliure. Ara està tancat hermèticament amb tela metàl.lica. Amb més de 25 anys d´edat ja tenen unes mides impressionants. Els tenc un carinyo especial. En pots veure fotos a la meva web.

Joan

[Pere Llofriu]

Fa 3 mesos es podia tornar a pasturar pels reures sense perill de garrotada

Els roures són un delírium tremens...

amb les alzines "dolces" he acabat els menuts. Una vegada vaig fer una volta de tastar aglans i vaig acabar amb el maxil.lar descol.locat.

Un altre cas clínic són els plateros, que són estèrils, aleshores, com podem assegurar que és híbrid (fill de dues espècies diferents) o mutació d'una sola espècie?

[Joan Bibiloni]

Tens raó, Pere. Les alzines silvestres d´aglans dolços son una raresa, però en surt qualcuna de tant en quan. El problema és que per a saber-ho s´han de tastar els aglans. Això si, una vegada descoberta una alzina dolça, aviat tothom ja sap quina és i normalment se la respecta i se li permet viure molts mols d´anys. Per altra banda, els aglans agres, es poden menjar ben torrats, ja que amb la torrefacció perden bastant la seva amargor. Gràcies a ells, durant les èpoques de fam extrema de l´antigor, la gent sobrevivía. Quan era un infant, m´agradava molt anar a foravila amb el meu padrí patern. Anavem qualcant damunt un carretonet estirat per na Margarita, una somereta de raça mallorquina molt tranquila. El meu padrí me deixava manar les riendes a jo. Me contava moltes coses i jo aprenía i aprenía absorbint aquells coneixements com una esponja. M´explicava lo que menjaven després de la guerra civil. Quines herbes eren bones i quines no. Quins bolets eren bons i quins no. (Ell i els seus germans, inclòs, de nins varen menjar referit de les parets de ca seva, tanta era la falta de calç. Inconcientment el còs els demanava que menjassin lo que els feia falta per a creixer). I clar, quan coneixes una cosa, és quan l´estimes i ell me va ensenyar a estimar la natura. Sabieu que sa llentiscla és comestible en cas de fam desesperada? I les patates o riçomes dels albons?. Ell m´ho feia tastar tot i reia amb les meves carusses, pero dins el meu cervellet d´infant quedaven gravats per a sempre aquells sabors, aquells aromes, aquelles amargors, aquells coneixements. Jo pensava, si un día me trob en una situació de fam, com es meus padrins, sabré com sobreviure menjant lo que trobi pel camp. No sé si heu menjat mai caragols torrats directament damunt el caliu. Son deliciosos. Lògicament ara em semblaría una aberració posar un caragol viu damunt el caliu, però si tengués molta fam......

En quan als plateros no te puc dir res, no he estudiat aquest gènere d´arbres.

Bon día a tots: Joan

[Guillem Alomar]

Hola Joan, l'article està molt bé. És didàctic i amen.
Ja fa uns anys -com passa el temps!- a l'any 2000 varem publicar un petit article sobre les falgueres de Sóller i Fornalutx (Les marjades i el medi ambient a la vall de Sóller i Fornalutx. Aubaïna 2(1): 12-17. Museu de Ciències Naturals de Sóller). A on destacam l'importància que tenen les marjades per la conservació de les falgueres. Recentment he trobat Asplenium majoricum a Valldemossa i Asplenium azomanes a Andratx i Banyalbufar.
Guillem

[Joan Bibiloni]

Moltes gràcies, Guillem. Per a jo és un honor que a un gran especialista en falgueres com tu li hagi agradat el meu article.

Son molt interessants les teves troballes d´Asplenium majoricum a Valldemossa. Això demostra que aquesta falguerona se va expandint i va colonitzant nous territoris. És tota una campeona.

També son molt interessants les teves troballes d´Asplenium azomanes fora de la Vall de Sóller. Si t´hi fitxes, es pot pintar una línia quasi recta que comenci a Fornalutx---Sóller---Deià---Banyalbufar---Andratx---Eivissa---Formentera---sud de la província d´Albacete---nord-est de la província de Jaén---nord de la Província de Màlaga---nord de la província de Càdiz, on vaig trobar dues poblacións desconegudes d´Asplenium azomanes a Sierra Alta, aprop de Ubrique i a les afores del poble de Grazalema, en plè Parc Natural de Sierra de Grazalema, sempre a roques calcàries orientades cap al Nord ò Nord-Oest.

Fa uns 6 milions d´anys les Serres Bètiques i les Illes Balears (que aleshores eren muntanyes, ja que el mar Mediterrani estava sec) formaven una sola cadena muntanyosa, juntament amb una cadena muntanyosa del nord d´Àfrica, anomenada Rifenya, formant el Macís Bètic-Rifeny. Aquest macís muntanyós es va formar pel xoc entre les plaques tectòniques europea i africana, que va bloquejar la sortida del mar Mediterrani cap a l´Atlàntic. Aquest fet, juntament amb la gran baixada del nivell de l´aigua a tots els oceans de la Terra per culpa d´un gran refredament global que va fer que s´acumulàs l´aigua a la Antàrtida en forma de gel i baixàs el nivell de les aigues terrestres en més de 100 metres, seguida d´un canvi climàtic que provocà l´evaporació de l´aigua del Mediterrani, quedant només uns pocs llacs molt salats, varen mantenir durant un milió d´anys pràcticament sec tot el Mediterrani. Fou durant aquest període sec que es va formar l´hibrid Asplenium azomanes, colonitzant les aleshores muntanyes balears i les muntanyes del Macís bètic-rifeny. Quan passat un milió d´anys hi va haver un nou moviment de les plaques tectòniques europea i africana, que es varen separar i es va obrir un gran solc, l´Estret de Gibraltar, les aigues atlàntiques pogueren entrar de nou dins el Mediterrani. Aquesta entrada d´aigua, juntament amb un lleuger encalentiment del clima global, que va fer pujar el nivell de les aigues dels oceans en uns 60 metres, varen conformar l´estat actual del Mediterrani i la inundació de les muntanyes balears conformant les actuals illes Balears, la separació d´aquestes de la Península Ibèrica i la separació del Macís Bètic-Rifeny pel nou Estret de Gibraltar, quedant aillades les poblacions de l´Asplenium azomanes en les actuals tres poblacions conegudes: la balear, la bètica i la nord-africana.

Que passeu un bon dimecres: Joan

[pepsunyer]

Gràcies Joan per l'articlet, i la teva web.
És astoradora la plasticitat reproductiva i evolutiva de les falgueres (i dels vegatals en general, front als animals). Els que prestam més atenció als vertebrats tendim a simplificar pensant que la reproducció sexual i l'especiació alopàtrica és el més comú i general en el mon viu, i està bé que se'ns recordi que les altres estratègies no són meres anècdotes.
Dues preguntes Joan. Per saber si una espècie és híbrida poliploide és necessari el microscopi, o hi ha algun caràcter de visu que ho indiqui? I com s'esbrinen les històries evolutives, vull dir, com se sap que tal sp és filla d'aquelles dues altres?
Una salutació,
Pep

[Joan Bibiloni]

Moltes gràcies, Pep.

Abans de contestar-te et vull dir que jo no som botànic de carrera sino d´afició. Els meus coneixements sobre les falgueres son purament autodidactes, encara que el fet d´haver estudiat una carrera de ciències em facilita molt entendre els tecnicismes emprats pels vertaders botànics, sobretot en quan a la genètica.

La meva resposta a les teves preguntes serà, per tant, des de la limitació que em suposa no tenir la base d´estudis específica sobre botànica, encara que si sobre biología.

Com pots suposar, tot el que dic al meu article ho he averiguat a travers de pàgines web de botànica, com el magnific Herbari Virtual del Mediterrani Occidental den Joan Rita i la web de Flora Iberica, de llibres sobre falgueres, com l´excel.lent llibret sobre Les Falgueres de les Balears den Guillem Alomar, la Guia de Helechos de Enrique Salvo Tierra, Helechos de la Comunidad Valenciana, etc.. i centenars de documents PDF sobre falgueres, molts d´ells editats per prestigiosos botànics balears especialitzats en falgueres com son en Josep A. Rosselló i en Llorenç Saez, i altres per botanics d´altres països, com son els botànics alemanys que han treballat molt cercant, identificant i descrivint les falgueres híbrides balears, andaluses i del Marroc.

Com que ni els botànics espanyols ni els alemanys es volen rebaixar i acceptar el treball de la "competència", ens trobam que moltes falgueres, sobretot les híbrides, tenen dos noms oficials, com és el cas de l´Asplenium azomanes, que els alemanys anomenen Asplenium trichomanes ssp. coriaceifolium. A mi personalment m´agrada més el nom d´Asplenium azomanes, posat pen Pep Toni Rosselló, a qui vaig tenir el plaer de coneixer en persona aquesta passada primavera, durant una visita seva a Sóller, en que li vaig mostrar les nombroses i variades falgueretes que creixen al trocet de muntanya adjacent al meu hort-jardí. Vaig quedar admirat dels seus coneixements sobre les nostres falgueres. Amb un cop d´ull em va aclarir la identitat de la petita colònia d´Asplenium azomanes, Asplenium X tubalense, Asplenium azomanes X majoricum, Asplenium X reichsteinii, etc... que creixen a les marjades d´aquest trocet de muntanya que jo tant estim. Uns mesos abans, ja havía vengut dues vegades en Joan Rita, que me va ensenyar els primers conceptes més elementals sobre les falgueres, ja que fins aleshores jo no en sabía casi res. Amb la seva lupa de botànic i la seva gran capacitat didàctica em va fer veure els petits detalls que amaguen aquestes plantetes ancestrals i me va empeltar la passió per elles. Com més aprenía més grossa era la meva curiositat. Fins i tot vaig comprar una lupa de rellotger semblant a la den Joan per internet amb la Visa. Gràcies a ell vaig poder veure per primera vegada una falguera que em tenía obsessionat, la Phyllitis sagittata, al naixement del Torrent de Pareis i en correspondència per la seva generositat durant la mateixa escursió li vaig mostrar un exemplar del raríssim Asplenoceterach barrancense. Molt després, durant unes mini-vacances al Parc Natural de la Sierra de Grazalema a Càdiz, cercant falgueres andaluses entre els clivells d´unes roques calcàries orientades cap al nord-oest a Sierra Alta aprop del poble de Benaocaz, vaig quedar astorat quan vaig veure un tipic Asplenium azomanes, identic als que creixen al meu trocet de muntanya sollerica. No era només un exemplar, sino molts, tota una colònia encara desconeguda per la comunitat científica. La meva càmara de fotos feia fum i el meu cor bategava molt molt ford i aviat. Vaig pensar: "Joan, has trobat un tresor, el viatge ha valgut la pena". Quan vaig tornar a l´Hotel, vaig pensar que havía oblidat agafar les coordenades del lloc exacte de la troballa amb el GPS i l´endemà hi vaig tornar. Unes hores després, a les afores del bellíssim poble de Grazalema, en vaig trobar uns quants més, acompanyats per exemplars de la raríssima falguera peludeta Pleurosorus hispanicus.

I ara, després d´aclarir que no som cap expert ni cap botànic, sino un simple aficionat, m´atreviré a contestar les teves preguntes dins les meves limitacions. És evident que per a esbrinar si una falguera és híbrida no basten els seus caràcters morfològics macroscòpics, intermitjos dels caràcters dels seus progenitors. És necessari un estudi microscòpic dels detalls que normalment no es veuen: tamany i forma de les espores, característiques dels pels i les glàndules de les pinnes, tamany dels estomes, etc...Per exemple, en general, els estomes i les espores de les falgueres tetraploides son més grosses que les de les diploides. Però, el que identifica d´una manera definitiva els progenitors d´una falguera híbrida és l´estudi citològic i el comportament dels cromossomes durant la meiosi. Arribat a aquest punt ja no m´atrevesc a aprofundir més, ja que no estic capacitat per a explicar-ho. Quan llegesc un estudi publicat sobre aquest tema, ho entenc sense problemes, però me falta la base acadèmica botànica, els tecnicismes i no me veig capaç d´explicar el que entenc, sense exposar-me a fer el ridicul.

Fa 11 mesos vaig començar a sembrar espores de diferents falgueres, incloses les típiques híbrides i d´aquesta manera he pogut saber de primera mà si son o no son estèrils.

Bona nit, Pep. Esper que hagis entès el que et vull dir.