La moratòria que ha anunciat el Consell Insular de Mallorca (CIM) marca un punt i apart en el paper reivindicatiu del GOB: guanyada la batalla a la urbanització ara cal guanyar-la a l’edificació; guanyada la batalla a les excavadores, ara cal guanyar-la a les grues.

Els anys 80 el GOB reivindicava la protecció dels Espais d’Interès Natural singulars: el Trenc, la punta de n’Amer, l’Albufera... Una reivindicació que culminava amb la gran fita històrica que fou l’aprovació, al 1991, de la Llei d’Espais Naturals, la LEN. Acte seguit, des de principis dels 90, el GOB introduí una nova paraula al vocabulari urbanístic insular: moratòria. Era la campanya, encetada el 1991 –"Prou d’Urbanitzacions"–; una campanya que veuria els seus primers fruits 7 anys més tard, el 1998, amb la suspensió de 77 urbanitzacions (100.000 places) per part del CIM. L’any següent, al 1999, les Directrius d’Ordenació Territorial (DOT) remataren la feina amb una afegit d’una trentena d’urbanitzacions; això sí, les menys sol·licitades però, sobretot, impedint que els ajuntaments programessin noves urbanitzacions desconnectades dels sòls ja urbanitzats o a menys de 500 metres de la mar.

La norma del CIM de 1998 i les DOT de 1999 demostraren clarament que aturant la urbanització no s’aturava el ritme frenètic de l’edificació. Així ho plantejà el GOB tot intensificant la campanya de denúncia que "el problema" era al sòl urbà. Reclassificant sòl urbanitzable a rústic es descomptaven moltes hectàrees i poques places de sostre demogràfic potencial; per incidir sobre les places calia "entrar al sòl urbà".

Els primers que s'adonaren del problema foren els socialistes de Calvià i, el mateix 1999, aprovaren inicialment la norma de les quotes tot reduint les llicències materialitzables en edificació a l’1% del parc construït del municipi.

Ja a l’actual legislatura, la primera "entrada" a sòl urbà, malgrat que tova, fou la de les moratòries dels tres consells insulars de 2000. Tanmateix, però, fou una entrada a sòl urbà de l’estil del que a la dècada precedent s’havia fet dins sòl urbanitzable. S’exportava la idea de suspensió de sectors urbanitzables a polígons de sòl urbà.

Amb això que s’arriba al proppassat 4 de juliol de 2001 en que es donen dos esdeveniments prou importants: la Comissió Insular d’Urbanisme de Mallorca (CIUM) nega a Calvià l’aprovació definitiva del sistema de quotes, alhora que s’anuncia per part de la presidenta del CIM la primera moratòria que entra a fons en sòl urbà; la primera que, tot suspenent les llicències de tot tipus d’edificis plurifamiliars, "tomba" provisionalment les grues. La mesura afectarà a un 70-80% del visat del col·legi d’arquitectes per a usos residencials, turístics o mixts.

Els dos actes no es poden deslligar. En efecte, en la sana competició d’apuntar-se la medalla política d’haver aturat el càncer autodestructiu del paisatge de les grues, el peix gros –el CIM– es menja el petit –l’ajuntament de Calvià–, mentre el Govern de les Illes Balears (GIB) mantenia una indecisa i poc justificada postura d’observador. De la mateixa manera que les DOT del Partit Popular de 1999 no s’entenen, ni haurien vist mai la llum de no ser per la moratòria del Pacte de Progrés del CIM de 1998; sense la norma de les quotes de Calvià sobre la taula segurament encara no parlaríem de la més contundent de les moratòries mai plantejades. L’exposició de motius que coneixem de l’encara "non nata" Norma Territorial Cautelar (NTC) és prou demostratiu del que diem. Als redactors de la proposta de moratòria els traeix el subconscient i, sense venir a compte, parlen, per dos cops, de la necessitat de controlar els "ritmes" urbanístics (paràgrafs 7è i 8è). Cal agrair a les "quotes" de Calvià haver fet aflorar aquesta NTC; com al seu moment algú agraí a la majoria de progrés del CIM el fet que, al 1999, s’aprovessin les DOT.

Què suspèn la NTC anunciada? Doncs cap hectàrea però segurament prop d’un milió de places. Totes elles materialitzables, fins ara, en solars buits (unes 460.000) o a solars que, malgrat estar ocupats, no han esgotat la seva edificabilitat (segurament una xifra molt semblant a l’anterior). Com es veu, es tracta d’un cop "provisional" 10 vegades més potent al de la norma del CIM de 1998, de les DOT de 1999 o de moratòria de 2000. La mesura és, pel GOB, la més avançada de les plantejades fins ara a Mallorca. Tot i així, destaquem dos punts que ens semblen especialment febles dins la NTC comentada: per un costat la no afectació de la suspensió, com en canvi sí feu la NTC de Menorca, de les llicències en sòl rústic; i, per l’altre, la no suspensió de planejament a tot el sòl urbanitzable. Si entrem en sòl urbà més fàcil i justificable és eliminar d’una vegada totes les possibilitats d’edificació residencial en sòl rústic, i suprimir completament l’urbanitzable residencial, reclassificant a rústic les hectàrees d’aquesta classe de sòl que encara queden.

Des d’altres col·lectius s’han plantejat altres tipus de crítiques al NTC entre les que destacaven la inicial no exclusió de la suspensió dels habitatges de protecció oficial (HPO). No ens sembla malament la finalment anunciada exclusió de la suspensió dels HPO. Però tampoc no volem deixar de reivindicar que la política de protecció oficial s’adreci, preferentment, a actuar sobre el parc immobiliari existent i desocupat, conjugant així, a més a més, dues polítiques en una: la de rehabilitació i la d’habitatge. Sembla, a més, que el dret a l’habitatge en una comunitat "tan rica" com la nostra s’hauria de poder materialitzar en HPO unifamiliars que si són existents millor. Habitatges unifamiliars que no vol dir aïllat, a la californiana, hauria de ser unifamiliar entre mitjaneres, a la mediterrània; com les "cases de poble" de tota la vida, les d’abans que la ciutat arribés als pobles en forma d’adossats o de densificació de les trames de la nostra part forana.

La gerent de l’IBAVI escrivia aquests dies a la premsa local "Tenemos un déficit de 4.500 viviendas anuales para los mallorquines o forasters que ¡ya viven y trabajan! en Mallorca y que aspiran a formar un hogar y una familia, pero cuyos ingresos no superan los 3.500.000 pesetas netas anuales (más del 50% de la población), porque el excedente de viviendas que hay en las Illes Balears hoy está fuera de su alcance" Amb aquestes paraules es reafirma quelcom que tothom sap: hi ha un important excedent d’habitatges al que una part notabilíssima de la nostra societat no pot accedir. I és que segurament el debat que se’ns obri als territoris tan petits i singulars com els insulars serà, més que sobre la política del sòl, sobre la política del "vol".

Si volem contenir realment l’edificació caldrà gestionar amb nous enfocaments l’edificació existent, el parc immobiliari ja construït. No serà hora de dirigir la mirada a les immobiliàries més que als constructors? Com es pot defensar alhora que hi ha excedent d’habitatges i que cal fer-ne més? Qui està impedint l’accés a l’habitatge constitucionalment reconegut? L’urbanisme o les immobiliàries? Com que nosaltres pensem que és el negoci immobiliari el que impedeix l’exercici del legítim dret d’accés a l’habitatge, demanem que el problema s’afronti preferentment intervenint sobre el sector immobiliari, sobre el parc residencial ja construït. Un sector al que algunes males llengües acusen de ser el principal promotor de la NTC per tal de poder digerir, en dos o tres anys, l’enorme estoc que ha acumulat aquests darrers anys i que, si no es posa a règim, li podria provocar una seriosa indigestió.

En aquesta conjuntura d’excés d’oferta residencial amb una demanda que no assoleix els llistons que marquen les immobiliàries, no estaria de més que l’esquerra clàssica perdés la por a aturar el creixement. Una por que esdevé pànic per a la dreta quan pensa que si s’atura el creixement potser es començarà a parlar de repartiment. No era això el que pretenia l’esquerra pre-ecologista?

En qualsevol cas la pregunta del milió és: ¿com acaba aquesta pel·lícula? Pel GOB tot el que no sigui contenir el creixement del parc immobiliari existent (més de 1.300.000 places) és un mal acaball. Com més creixi l’edificació residencial pitjor anem. Les mesures que proposem són:
    - la inedificabilitat residencial del sòl rústic,

     - l’eliminació de tot l’urbanitzable residencial,

     - i, en urbà, que s’autoritzi una casa per solar com a màxim, a un ritme mai superior a l’1% anual.

Que això genera "formes urbanes" tant poc desitjables com les altes mitjaneres?; per a nosaltres és un mal molt menor comparant-lo amb les "formes territorials" tan insuportables com les actuals 340 places/km2. Una densitat que podrà arribar a 380 només amb els unifamiliars encara permesos i que encara es podria doblar si es tornen amollar els plurifamiliars. L’estètica de la mitjanera no ens preocupa tant com la sobrecàrrega que pateix ara mateix Mallorca. Que s’hi faci cinema a la fresca, murals, frontons o que si pengin enredaderes; tenim molts d’anys per a corregir les formes urbanes inadequades, el que no es pot suportar és que aquestes formes, globalment, segueixin creixent.

Si als 80 dèiem "Salvem X" i al 90 el lema era "Prou d’urbanitzacions" a partir d’ara la reivindicació ha de ser "Un solar, una casa". Si aconseguir-ho, com amb anteriors reivindicacions, també ens costa 10 anys, malament. Les 340 places/km2 que suporta Mallorca a l’actualitat hauran esdevingut més de 450. Només si la classe política espavila i s’avança a aquests escenaris tendencials hi haurà una petita llum d’esperança. La moratòria del CIM arriba a un moment que, si no esdevé únicament provisional, ens podria obrir el nostre territori –el medi natural i l’economia- a la sostenibilitat.

El repte és clar: cal impedir que a 2003 i el dia de Santa Anna de 2006 les grues es tornin aixecar.