Me llegit en tot detall les descripcions de les diferents subespecies d'aquesta falaguereta,Les seves diferiencies morfologuiques,segur que son mínimes,per aixó em d'acudir al laboratori
Una pregunta,que pot ser sigui una animalada.Podria ser que aquestes subespecies algun dia fossin mes diferents i al cap de molts creuamentes entre elles,tornin a una especie única?,o tot lo contrari,estan separant-se mes?
Avui he penjat un possible pachyrachis,ho dic pel seu habit decumbent?
http://www.flickr.com/photos/13885453@N05/?saved=1
Asplenium trichomanes
-
Rafel Curto
- Member
- Entrades: 28
- Membre des de: dl. gen. 07, 2008 10:51 pm
-
Joan Bibiloni
- Member
- Entrades: 493
- Membre des de: dl. gen. 07, 2008 9:36 pm
- Contacta:
És una pregunta molt difícil de contestar bàsicament perque no sempre ens podem apropar a l'estudi evolutiu dels tàxons amb la suficient intensitat i garanties.
El procés d'especiació fins a completar-se (és a dir, que es crein barreres reproductores que permetin l'aïllament genètic d'una espècie front a d'altres) no és sempre una línia recta i senzilla, cada cas és diferent i la comprovació d'haver arribat a aquest punt és molt difícil (sovint impossible) i, en la majoria dels casos ens hem de contentar en observar diferències genètiques que justifiquin el mantenir tàxons i, ja és meravellós si disposem d'un esquema evolutiu, filogenètic i/o filogeogràfic que ens informi de parentius i possibles origens.
Que passa amb les subespècies d'Asplenium? el problema evolutiu s'agreuja notablement quan les espècies d'un gènere són tan properes genèticament que permeten la hibridació múltiple i hem de recordar que la gran majoria de falgueres actuals tenen precisament aquest modus d'origen, la hibridació.
A nivell infraespecífic, i més si embullam la troca amb events de hibridització d'uns i altres tàxons, establir identitats ja és complicat pel moderat nombre de caràcters observables disposables, per la qual cosa han esdevingut imprescindibles l'estudi citogenètic primer i ara el molecular, ja que han obert notables possibilitats de determinació i d'assignació dels parentals. Però inferir possibles camins evolutius sembla molt més que agosserat, principalment perque es va demostrant que algunes subespècies tenen distribucions més amples del que es creia i que molts híbrids van apareixent a distints punts geogràfics informant d'events independents que han originat aquests individuus. La manca d'una barrera geogràfica important entre les subespècies i la "promiscuitat" amb altres taxons fan que sia difícil establir la certessa d'una diferenciació progressiva tot i que pareix molt probable l'estabilitat i presumible manteniment d'entitats subespecífiques que es diferencien en nivell de ploidia (diploids, tetraploids, etc.).
Ja sé que no aporto quasi res més que dubtes, però crec positiva una reflexió sobre si hem de seguir sobrevalorant el concepte d'espècie com a culminació, de finitud, quan més bé hauriem d'anar assumint que diferenciar tàxons és útil però fer coincidir taxonomia i evolució no sempre és possible. Si enfocam el problema dels Asplenium o el que sia d'un punt de vista evolutiu, hem d'agafar mentalment el criteri de genotips i de dinàmica i de fluxe genètic i evolució gènica i aquests conceptes essencialment d'interacció i canvi no sempre quadren amb límits taxonòmics que treballen a una escala diferent, de reconneixement de possibles entitats fruit de la relació genotip-fenotip passada per un constant (i no fàcilment observable per requerir temps) sedàs de selecció natural. Constantment apareixen innovacions, mutacions, canvis, hibridacions, que poden o no incorporar-se al background de les espècies; como ho podem valorar amb una prospecció puntual i limitada com són els nostres estudis? dons malament i hem d'assumir que el grau d'incertessa és tal que preveura processos de diferenciació o d'estabilització és sovint un cant de sirena.
El procés d'especiació fins a completar-se (és a dir, que es crein barreres reproductores que permetin l'aïllament genètic d'una espècie front a d'altres) no és sempre una línia recta i senzilla, cada cas és diferent i la comprovació d'haver arribat a aquest punt és molt difícil (sovint impossible) i, en la majoria dels casos ens hem de contentar en observar diferències genètiques que justifiquin el mantenir tàxons i, ja és meravellós si disposem d'un esquema evolutiu, filogenètic i/o filogeogràfic que ens informi de parentius i possibles origens.
Que passa amb les subespècies d'Asplenium? el problema evolutiu s'agreuja notablement quan les espècies d'un gènere són tan properes genèticament que permeten la hibridació múltiple i hem de recordar que la gran majoria de falgueres actuals tenen precisament aquest modus d'origen, la hibridació.
A nivell infraespecífic, i més si embullam la troca amb events de hibridització d'uns i altres tàxons, establir identitats ja és complicat pel moderat nombre de caràcters observables disposables, per la qual cosa han esdevingut imprescindibles l'estudi citogenètic primer i ara el molecular, ja que han obert notables possibilitats de determinació i d'assignació dels parentals. Però inferir possibles camins evolutius sembla molt més que agosserat, principalment perque es va demostrant que algunes subespècies tenen distribucions més amples del que es creia i que molts híbrids van apareixent a distints punts geogràfics informant d'events independents que han originat aquests individuus. La manca d'una barrera geogràfica important entre les subespècies i la "promiscuitat" amb altres taxons fan que sia difícil establir la certessa d'una diferenciació progressiva tot i que pareix molt probable l'estabilitat i presumible manteniment d'entitats subespecífiques que es diferencien en nivell de ploidia (diploids, tetraploids, etc.).
Ja sé que no aporto quasi res més que dubtes, però crec positiva una reflexió sobre si hem de seguir sobrevalorant el concepte d'espècie com a culminació, de finitud, quan més bé hauriem d'anar assumint que diferenciar tàxons és útil però fer coincidir taxonomia i evolució no sempre és possible. Si enfocam el problema dels Asplenium o el que sia d'un punt de vista evolutiu, hem d'agafar mentalment el criteri de genotips i de dinàmica i de fluxe genètic i evolució gènica i aquests conceptes essencialment d'interacció i canvi no sempre quadren amb límits taxonòmics que treballen a una escala diferent, de reconneixement de possibles entitats fruit de la relació genotip-fenotip passada per un constant (i no fàcilment observable per requerir temps) sedàs de selecció natural. Constantment apareixen innovacions, mutacions, canvis, hibridacions, que poden o no incorporar-se al background de les espècies; como ho podem valorar amb una prospecció puntual i limitada com són els nostres estudis? dons malament i hem d'assumir que el grau d'incertessa és tal que preveura processos de diferenciació o d'estabilització és sovint un cant de sirena.
-
Rafel Curto
- Member
- Entrades: 28
- Membre des de: dl. gen. 07, 2008 10:51 pm