La natura és una cosa estàtica o dinàmica?

[Joan Bibiloni]

Hola amics:

Sé que aquest tema crea molta polèmica, perque és com una heretgía per a l´ecologisme més ortodoxe, però és una realitat constant, no només ara amb la globalització de la flora i fauna a nivell mundial causada per l´home (invasores, introduides, asilvestrades, aclimatades, transgèniques, hibridades, al.lòctones de jardí, de conreu i d´hort, etc...), sino que en realitat, encara que de una manera molt més lenta ( milers d´anys, milions d´anys....), ha estat una constant de la evolució dels éssers vius que habiten a cada un dels indret del nostre planeta.

La diferència actual és la velocitat en que es produeix la transformació de la natura. L´home (vist des del punt de vista extrictament animal) és una de les plagues més destructives que ha existit mai. No només és una plaga en si mateix, sino que amb la seva activitat invasora-explotadora de la natura provoca que altres éssers vius es transformin alhora en plagues. I al mateix temps que unes especies son transformades en plagues, altres més debils o massa adaptades a unes condicions molt concretes veuen accelerada la seva extinció.

Tots sabem que a la natura lo normal és l´extinció i lo excepcional és la supervivència. Basta demanar-ho als paleontòlegs. Ells més que ningú, amb l´estudi dels fòssils, ens poden explicar aquest axioma. La història de la vida a la terra és una succecció constant d´extincions. Cada extinció, però, sempre deixa uns pocs éssers vius que perpetúen la vida a la Terra. Son els més forts, els més adaptables, els més agressius, els mutants, els hibrids. Tenim l´exemple de les aus, que segons els paleontòlegs i els genetistes no son més que els descendents dels dinosaures. Les mutacions que els feren de sang calenta i que transformaren les escames de la seva pell reptiliana en plomes, els permeteren sobreviure als periodes freds que seguiren a l´extinció dels dinosaures. Al mon vegetal tenim vertaders fòssils vivents com és el Ginkgo biloba que du milions d´anys damunt la Terra pràcticament sense canviar gens. És tan fort, tan adaptable, té una combinació genètica tan perfecta, que ni les bombes atòmiques d´Hiroshima i Nagasaki el pogueren matar. Molt aprop de l´epicentre on varen caure les bombes, on tots els éssers vius havien mort fulminats per la radiació i/o cremats per les altes temperatures, hi havía uns ginkgos centenaris que aparentment semblaven també ben morts. La gran sorpresa va ser que a la primavera seguent les seves soques socarrades brostaren de nou com si no hagués passat res: unes taquetes verdes enmig d´un infern de mort, destrucció i desolació. A quantes extincions massives havien aconseguit sobreviure al llarg de milions d´anys?. Quins gens blinden i estabilitzen el seu genoma i impideixen que la radiactivitat els afecti?. Els ginkgos d´Hiroshima i Nagasaki segueixen ben vius i ben saludables i produeixen llavors perfectament viables i sense cap mutació. Són un exemple extraordinari de supervivència.

La flora i la fauna actuals de les Illes Balears son les mateixes de fa 5.000 anys? És evident que no. Ja no hi ha Myotragus ni rates gegantes. Els pocs teixos que sobreviuen ja només son un expectre dels espessos boscos bellíssims que un día cobriren les nostres muntanyes. Les genetes i els mostels, considerats com ben nostros i ben integrats dins la nostra fauna natural, foren introduits, després asilvestrats i finalment naturalitzats. Fa 5.000 anys tampoc hi havía garrovers i ara a ningú se li ocorrería erradicar-los de les nostres terres per ser alòctons, a pesar de la seva facilitat per a asilvestrar-se, sobretot a la Serra de Tramuntana, on es poden trobar bastants garrovers venturers nascuts de llavor. Hi ha molts d´exemples com aquests.

Aleshores em torn a fer la mateixa pregunta inicial: La natura és estàtica o dinàmica?. És correcte demonitzar tot el que no sigui extrictament autòcton?. No és cert que moltes espècies considerades actualment com al.lòctones, fa milers d´anys formaven part de la nostra fauna i flora? ( un exemple son els relictes de flora tropical i/o subtropical- macaronèssica que queden al Sud de la Península Ibèrica i a la costa cantàbrica: les bellíssimes falgueres gegantines Woodwardia radicans, Diplazium caudatum i Osmunda regalis, la falguera cosmopolita tropical Christella dentata (que fou salvada de l´extinció a Andalucía cultivant les espores que quedaven dins la terra on abans havía viscut i reintroduída al seu antic hàbitat), les falgueres macaronèssiques Davallia canariensis i Asplenium hemionitis, etc..Totes elles fa milions d´anys, quan Europa gaudía d´un clima tropical, poblaven totes les terres del sud d´Europa, el Mediterrani i el Nord d´Africa. Ara seríen considerades una introducció imperdonable si qualcú les introduís als hàbitats que abans foren ben seus). Qui som nosaltres per a decidir el que té dret a sobreviure i el que s´ha d´eliminar?. Serviràn realment els esforços dels naturalistes que tant estimam la vida salvatge per a evitar l´extinció dels nostres més preuats i escassos endemismes?. És el seu destí inexorable l´extinció?

Què en pensau de tot plegat?

Joan

[Joan Vicenç]

Crec que la cosa no té perquè ser tan complicada. Considero que en general els criteris que empra la Universitat o els responsables de les espècies de la Conselleria de medi ambient no van mal encaminats. Pens que són necessàries actuacions per eliminar l'ailant o el carpobrotus, per exemple, dels llocs silvestres que han col·lonitzat. En canvi si trobam un grup de magraners naturalitzats dins un torrent ningú no s'hauria d'alarmar i pensar que s'han d'erradicar. Per altra banda un ailant en un jardí o fins i tot en algun carrer, igual que un eucaliptus o un carpobrotus, no tenen perquè cridar la nostra alarma. Si, com passa en el torrent de Pala quan passa per son Tril·lo, el lloc ha estat col·lonitzat amb força per l'ailant, crec que sí que cal actuar-hi, perquè els indrets silvestres, forestals són tan escassos que cal protegir-los i millorar-los, també pel nostre interès. Ès el cas dels torrents. A la vegada cal arrabassar el formigó.

Els criteris no tenen perquè ser estrictes. Cal situar-nos en un terme mitjà que ens permeti harmonitzar, tant com podem, amb l'entorn que fa només tres mil anys varem trobar a les illes, però a la vegada entendre que certes adaptacions, segurament també mediterrànies, són irreversibles o inofensives pel medi. La geneta o el mart ja els consideram part dels nostres ecosistemes, igual com potser l'om, el fleix... el pi? però cal anar alerta amb el koati, amb les tortugues de florida, amb les figueres de moro o certes gramínies sud-africanes que darrerament es planten per xalets vora àmbits silvestres.

Considero, per exemple que, com ja he comentat un altra dia, combatre la processionària (espècie mediterrània) com es fa. és més perjudicial pel medi que la mateixa presència d'aquest lepidòpter nocturn.

La que ha de ser dinàmica és la nostra capacitat d'entendre el que més ens convé, com espècie humana, per formar part de l'entorn en so de pau, és a dir sense perjudicar-lo i fer-nos mal a nosaltres a la vegada.

Per altra banda, Joan, m'agradaria incloure el teu comentari al meu blog, si m'ho permets. Gràcies.

[Pere Llofriu]

...Ell quan jo vaig dir una cosa semblant, no vares dir ni pruna! Joan Bibiloni... ara ho miraré jo, mem com te punxen.

[Joan Bibiloni]

D´acord, Joan Vicenç. No tenc cap inconvenient en que ho posis al teu Blog.

Pere Llofriu, esper que no em punxin, només que opinin.

Joan

[Magdalena]

Hola Joan,
Aquest comentari teu ha coincidit en que em trobo a Londres, al banc de llavors. Aqu'i hi ha un autentic bunquer a prova de bombes, amb unes parets de formigo soterrades i on s'hi conserven llavors de la flora silvestre de tot el mon.(perdonau que aquest teclat no te accents... o jo no els veig). Aquesta pregunta que et fas es constant i avui quan dinavem (no se si a un lunch angles li podem dir dinar, pero be...) ha sortit el tema. Que feim guardant llavors de plantes que ja no tenen ni habitat viable a la terra? Pero la resposta es contundent. La nostra tasca es conservar el maxim de biodiversitat i saber com germinar qualsevol de les llavors que tenim conservades per obtenir de manera facil i segura, una nova planta. Hem d'intervenir lo minim dins el medi natural a no ser que hi hagi hagut una catastrofe NATURAL. Pero.... la catastrofe que hi ha actualment no es natural!! Mentres l'home intervingui en la natura, alguna cosa haurem de fer per paliar-ho, no?
Joan, no pots comparar el temps dels dinosauris i la seva desaparaici'o amb l'actualitat perque l'escala de temps no es la mateixa. Avui en dia en un sol dia, 24 hores, o 5 minuts pot desapareixer una especie de la terra. I aixo es cert. Els dinosauris no varen desapareixer en un dia.

Per tant la tasca ideal seria intentar aturar al maxim la intervencio humana (incloses certes intervencions "cientifiques" com introduccions, reforsaments de poblacions etc.), i deixar que la natura "evoluciones". Pero no podrem deixar que la natura faci (com en temps dels dinosauris) fins que no haguem paliat la velocitat de la nostra intervencio... i aixo, ara per ara, es dificil. Per tant, alguna cosa hem de fer per contrarrestar, no?.

En principi conservem el maxim. I quan les plantes del puig Major ja no puguin viure alla degut a que el clima hagi canviat i no trobin un habitat adequat, segur que trobarem una formula per ubicarles o com a minim mantenir-ne una col.leccio per recerca i mostra. I al puig Major potser no quedi mes remei que deixar que el carpobrotus el colonitzi si arribam a tenir un clima tan calent com ens diuen els estudis mes recents. Ara per ara, la flora mes amenacada pel canvi climatic no es la Mediterrania sino l'alpina... Ja hi ha estudis actuals de com algunes poblacions d'endemismes alpins en 10 anys han pujat uns quants metres mes amunt... i fins que puguin!;)

No ens hem de creure ni fer creure que tot el que passa ara a la natura es EVOLUCIO natural. De cap manera. Hi ha un ent que se diu "humanitat" que pega unes empentes a aquesta evolucio que no vegis!!! I es per aixo que hi hem d'intervenir fent el menys mal possible.

Fins aviat Joan. A veure si vens pel Jardi que fa temps que no ens veim i te vull mostrar les falgueres... del puig Major per cert!

Magdalena

[Pere Llofriu]

Pel llom de na Burguesa hi ha l’avenc des Cero (Phyllitis), diuen que el límit meridional, únicament possible per haver-s’hi creat un microclima puntual, amb el qual hi té que veure una figuera que fa d’umbracle.
La figuera i el garrover podríem dir que són invasors de classe A. VIP (Very Important Plant)

[Joan Bibiloni]

Hola Magdalena:

Segurament tens raó. El millor és no fer res. El que s´hagi d´extingir que s´extingesqui i el que hagi de sobreviure que sobrevisqui. Els éssers dèbils i inadaptables a l´agressió humana i al canvi climatic que l´acompanya no tenen futur. La propia humanitat s´està auto-extingint, reproduint-se sense limits i esgotant els recursos limitats de la Terra.

Fa unes dècades uns cientifics i psicòlegs varen voler fer un experiment amb rates amb la idea d´extrapolar els resultats als humans. Agafaren una parella de rates i les tancaren dins una sala enorme. Cada día els donaven tres sacs de grà variat i mitja tona d´aigua potable. Durant les primeres setmanes el menjar i l´aigua se varen anar acumulant, mentre la rata femella criava la primera ventrada de ratetes. Passats dos mesos les rates nascudes de la primera ventrada ja criaven les seves primeres filles i sa mare ja alletava la seva tercera nierada. El menjar i l´aigua se seguía acumulant, perque no se´l podíen acabar. Passats un mesos, el gran caramull de grà va començar a disminuir i l´aigua també. Els cientifics els seguíen donant cada día els tres sacs de grà variat i la mateixa aigua.

Les rates seguíen criant alegrament d´una manera desenfrenada i aviat la gran sala va començar a ser massa petita, el caramull de grà va disminuir molt i l´aigua ja no s´acumulava, perque en bevíen cada vegada més i més. Estaven tant acaramullades que se va despertar la seva agressivitat i començaren a barallar-se casi sense motiu. I seguíen criant i criant sense frè. Va arribar un día que els tres sacs de menjar desapareixíen en unes poques hores i la mitja tona d´aigua s´esgotava abans de que totes les rates haguessin begut abastament. Això va augmentar la seva agressivitat, que es va sumar al fet d´estar tant acaramullades i les bregues augmentaren en frequència i intensitat, acabant moltes vegades amb la mort d´una bona quantitat d´individus, que eren consumits inmediatament amb fruició per les rates guanyadores. Aquesta aportació de proteínes les feia més fortes i reforçava la seva conducta agressiva en vers de les dèbils. Va arribar un moment en que el grà i l´aigua eren consumits en questió de minuts i la fam i la sed eren ferestes.

El canibalisme va anar augmentant fins al punt de formar-se grups de rates especialitzades en matar i menjar-se les menys agressives i dèbils. Al mateix temps aquestes circunstàncies tant adverses feien disminuir el zel de les femelles, que criaven cada vegada menys i si no podíen menjar abastament es menjaven les seves propies críes.

A poc a poc el nombre de rates va anar disminuint fins que ja només en quedaven unes poques dotzenes. Eren les més fortes i les més agressives. Les dèbils havien servit com aliment per a que les fortes sobrevisquessin. La sala ja tornava ser molt gran, els tres sacs de grà variat els tornaven sobrar i s´acumulaven i amb l´aigua passava el mateix. Les canibals deixaren de menjar carn i s´amansaren. Les femelles tornaren tenir el zel cada tres o quatre setmanes i la història va començar de nou.

Els cientifics i els psicòlegs tragueren conclusions i varen veure unes grans similituds amb la plaga humana: destrucció dels espais naturals, sobreexplotació dels recursos, màfies, tràfic de drogues que destrueixen la vida i el futur dels joves, guerres pel petroli i per la cobdícia, racisme irracional, xenofòbia, homofòbia, fronteres només permeables per als rics i poderosos, industries armamentístiques sense entranyes que necessiten vendre les armes i provoquen guerres per a vendre-les, armes químiques, armes biològiques, armes nuclears, uns pocs rics explotant als dèbils i als pobres, egoisme cada vegada més descarat, insolidaritat, paradisos fiscals, tràfic de dones explotades i denigrades, pseudoesclavitud dissimulada, monopolis, bancs sucant el sou a les famílies amb prestecs inassumibles, embargaments despietats, nins explotats, nins prostituïts, nins-soldats, nins sense infància i sense futur, milions de persones mortes de fam cada any, rics amb cases i fortunes inmenses, corrupció política descarada, cinisme dels dirigents de totes les religions, totes elles sospitosament misògines i contraries al control de la natalitat amb l´unica finalitat de tenir les dones controlades i dominades, i un llarguissim etc....

Magdalena, les falgueres del Puig Major em posen molt trist, no podràn sobreviure, son les perdedores del canvi climàtic, la seva extinció al seu hàbitat ja és casi una realitat. Després d´elles cauràn les nostres falgueretes de marge, que no podràn soportar sequeres ferestes de set o vuit mesos, les espores no podràn germinar i si ho fan els seus protals no soportaràn els llargs mesos sense una gota de pluja. Com passa ja amb molts d´animals en seriós perill d´extinció o ja pràcticament extingits al medi natural que son criats a zoos i reserves artificials, el mateix passarà amb les falgueres i amb milers de plantes, "salvades" de l´extinció per l´home. Quina pena em fan les generacions futures. Mai coneixeràn el que nosaltres encara hem tengut el privilegi de veure i disfrutar.

Bona nit a tots: Joan

[Miguel McMinn]

Hola Joan

En las Baleares no se valora el carácter insular de la biota. Nuestras referencias son continentales. En mi opinión, no somos capaces de reconocer el valor de las especies de animales y plantas que han evolucionado en estas islas. No se da la mayor importancia a las increíbles relaciones ecológicas entre estas especies, y que no se da en ningún otro lugar de la tierra. No se valoran los servicios que proporciona el medio natural a nuestro propio bienestar. El mero hecho de vivir en un ecosistema sano mejora nuestra calidad de vida.

Muchos de vosotros defendéis la diversidad cultural de la isla frente a las imposiciones del exterior. Pero no ocurre lo mismo cuando hay que defender la diversidad biológica y ecológica de la isla frente a la imposición de una homogeneización de viene de fuera, de la mano del propio ser humano. Creo que se debe a una falta de conocimiento de nuestro hecho insular, no podemos amar lo que no conocemos.

La conservación es un hecho social. El ser humano, capaz de destruir, decide que a veces hay que conservar. Es una decisión que hacemos, posiblemente, por egoísmo y vanidad. Tenemos el poder de destruir, y ahora descubrimos que también el de conservar.

Conservar puede ser éticamente correcto, beneficioso para nuestra salud o incluso tener un valor económico positivo (la sociedad balear aún no ha entendido el beneficio económico que supone conservar sus ecosistemas). No se puede justificar científicamente la conservación. No podemos justificar científicamente la necesidad de restaurar un ecosistema insular. Pero sí se toma la decisión (social) de restaurar un ecosistema, entonces necesitamos ciencia. La ciencia se convierte en la herramienta para conseguir cumplir los objetivos de la restauración de la manera más eficaz posible. Muchas veces la ciencia descubre que uno de los problemas es la presencia de especies que interfieren con el ecosistema. La opción es minimizar el efecto de dichas especies (erradicación, control, etc...). Creo que la polémica surge cuando confundimos el medio con el fin, cuando la erradicación de especies “malas” se convierte en un fin en si mismo. Nuestro plan inicial era restaurar un ecosistema, pero lamentablemente muchas veces el propósito de erradicar las especies “malas” se convierte en el objetivo final. Esto suele pasar cuando no tenemos objetivos ni usamos la ciencia como nuestra principal herramienta de gestión. En Nueva Zelanda se usan especies forestales invasivas “malas” como herramienta para la restauración del bosque nativo. Las coníferas de Norteamérica que se plantaron para obtener madera, ahora sirven para conservar el suelo y ayudar a los árboles nativos a crecer. Si se talan las coníferas se pierde suelo, pero además los claros soleados no son muy buenos para el crecimiento de los árboles nativos. No todo en la Biología de la Conservación es erradicar y matar. Por último, añadir que en Nueva Zelanda han decidido que el bosque nativo tiene más valor añadido (cultural, ecológico y turismo) que el de coníferas introducido (madera barata).

Si definimos nuestros objetivos en la conservación, creo que no se va a plantear el dilema entre especies malas y buenas.

Un abrazo

Miguel McMinn

[Maties Rebassa]

Joan, no caiguis en el desànim!
Certament, la natura és dinàmica i a la llarga totes les espècies, no només les falgueres del Puig Major sinó totes (incloses les que ara són dominants i estan més exteses) tenen un mateix destí, l'extinció (o l'evolució cap a noves formes). Però això no ens ha de fer pensar que cap dels esforços que es puguin fer en conservació de la natura valguen per res. De la mateixa manera que, seguint un poc el paral·lelisme que has introduït tu en la teva argumentació, no es pot afirmar que intentar lluitar contra tots els crims que es donen actualment contra la humanitat, la pau, la justícia, etc. tampoc serveixi per res.
Tot és qüestió de percepció, i de temps. L'escala temporal humana poc té a veure amb l'escala temporal geològica, per exemple. Sabem que la mateixa Terra no existirà infinitament, però no per això hem de dir que tant se val el que passi, si finalment a la llarga el destí està escrit.
Com ja s'ha comentat, les persones feim molt de mal a la natura i a la biodiversitat. Crec que és la nostra obligació, per tant, intentar revertir encara que sigui una petita part de tots els desastres que esteim fent.
Després es podrà discutir si els esforços han d'anar encaminats a unes espècies o a unes altres, a uns hàbitats o uns altres, o si s'han d'emprar unes tècniques de conservació o altres, però la finalitat de la conservació i/o la recuperació d'espècies i hàbitats crec que és sempre lloable i fins i tot inel·ludible si volem viure eu un món mínimament sà.
Està bé discutir sobre com s'ha d'enfocar la conservació, el debat és sempre positiu, però per damunt de tot hem d'estar convinçuts (i animats) que la feina de conservació és en línies generals positiva. Encara que, de vegades, en nom de la conservació s'hagin fet disbarats, però això és un altre tema.
Així que ànim, és tot el que et puc dir!
Ah, la història de les rates és realment espectacular! Ja havia llegit alguna cosa, però no amb tant de detall com al teu relat, gràcies per mostrar-mos-ho!

Salut,

[Joan Bibiloni]

Tienes mucha razón, Miguel. A veces lo que parece malo no lo es tanto, si sirve para regenerar un ecosistema destruido. Al hablar de Nueva Zelanda y sus bosques de coníferas norteamericanas me has recordado lo que ví en las Islas Azores. En dichas islas se sembraron hace varios siglos ejemplares de Cryptomeria japonica asiáticas. El clima les gustó tanto que crecieron esplendorosas y sus semillas germinaron a su alrededor dando lugar a bosques inmensos y bellísimos de estas coníferas japonesas. Yo tengo una Cryptomeria en mi jardín de unos 20 años y unos 3 metros de altura, pero al principio no supe identificar los imponentes ejemplares azorianos. Creía que estas coníferas eran pequeños árboles como la Thuias. Mi sorpresa vino al entrar en una página web de Flora de las Azores y descubrir que aquellos inmensos bosques con árboles de más de 40 metros y un grosor del tronco de más de un metro en la base eran Cryptomerias japonesas como mi pequeño ejemplar. Te cuento esto por lo que has dicho de Nueva Zelanda sobre que los bosques de coníferas alóctonas sirven para regenerar la flora autóctona al dar sombra a las plantas de sotobosque y a los árboles autóctonos que cuando son jóvenes necesitan la sombra o semisombra de sus padres. En las Azores ocurre algo semejante. En el sotobosque bajo las cryptomerias los helechos azorianos endémicos y autóctonos crecen esplendorosos, se les nota que están muy a gusto:

Dryopteris azorica, endémica, a la sombra de Cryptomerias:



Dryopteris crispifolia, endémica, a la semisombra de un bosquete de la alóctona hortensia, Hydrangea macrophylla:



Asplenium azoricum, endémico, rodeado de la alóctona Cymbalaria muralis:



Polypodium azoricum, endémico y Asplenium onopteris, autóctono, rodeados de la invasora alóctona Crassula multicava. Arriba a la izquierda se ven unas hojas de otra invasora, el Ficus repens:



Diplazium caudatum, autóctono, rodeado de la alóctona Selaginella kraussiana y los tronchos de la alóctona Hedychium gardneranum segados por la desbrozadora de los operarios que continuamente van "limpiando" las cunetas de las carreteras de la exuberante vegetación que allí crece:



Etc......

Maties, m´agrada molt el teu realisme positiu. A les Azores ja no s´enfaden amb les al.lòctones, que a algunes illes representen el 70% de la flora, saben que lluitar contra elles és totalment inutil. Ja formen part de la flora açoriana. Estàn perfectament integrades. Inclòs les falgueres endèmiques i autòctones s´aprofiten del conreu de la terra i colonitzen continuament les terres guanyades al bosc. Les terres que duen uns quants anys sense llaurar estàn invadides de falgueres enormes, regades de forma permanent per la pluja horitzontal de la humida brisa marina que puja des del mar i cada matinada ho deixa tot ben regat.

Joan