Fòrum del GOB

Hola

Idò ahir al Puig de'n Cordella, zona de Binifarda, Felanitx, varem sentir el primer esparader (Cuculus canorus) cantant (no puc, no puc...). Ja ho sabeu, si a Felanitx demanau per l'esparver (se sembla a es-pa-ra-der) , vos diran que és un aucell amagadís i mal de veure i que canta penjat d'una branca amb el cap per avall (això darrer encara no se per que deu ser).

Per cert que tenc la impressió que és bastant escàs, llevant d'algunes zones forestals extenses de l'illa.

Salut

Jaume

El dijous 01/04 vaig sentir el primer a Son Real, Santa Margalida.
També pens que aquí és prou escàs, i que aquests primers estan només de pas cap al nord.
Salut,
Pep

I dic jo, Jaume, elucubrant i per tant amb el consegüent risc d'equivocar-me...
Això d'esparader no serà efectivament una modificació d'esparver (Accipiter nisus a Catalunya)? La femella de A.nisus és de coa llarga, gris per damunt i blanc barrat per davall, semblant en bona part al patró de C.canorus (fins i tot de mida semblant).
Potser algú que coneixia A.nisus amb el nom d'esparver (per tant, probablement fos català) el confonia amb C.canorus i va escampar per Felanitx aquest nou nom per al cucui. ???
Pensau que la gent sovint no té massa clar lo que són rapinyaires i lo que no. Quantes vegades ens han cridat per avisar-nos de la troballa d'un petit falcó que no pot volar i que finalment ha estat una falzia (Apus apus)? Així, la confusió entre un C.canorus i un A.nisus me sembla bastant possible.

Toni

Imagin que vos estau referint a un ENGANAPASTORS. Així l´anomenava es meu padrí caçador. Jo només n´he vist un mai, ara deu fer casi 50 anys, quan era un infant.

Un día passejava amb so meu padrí per dins un sementer d´ametllers i figueres. Caminavem agafats de sa mà. De cop ell em va fer "xissss" posant-se un dit davant sa boca. Molt baixet em va dir: "Damunt aquesta branca d´ametller hi ha un enganapastors jove, el veus?. Jo bé vaig mirar i remirar però no veia res: " No el veig, padrí, li vaig contestar amb un disgust gròs". Ell em va alçar per damunt es seu cap i a un metre escàs des meus ullets astorats d´infant vaig veure uns dets animalons més guapos i extranys que havía vist mai. Estava completament inmòbil i amb un ullet negre molt gròs em mirava aterrat. Tenía mostatxos i plomissó com es colomins que li sobresortía des seu plumatge casi negre amb topos blancs ( tal vegada el record així perque tenía ses plomes estufades i es cap enfonyat per a camunflar-se millor). Pareixía una branca rompuda pes vent, perfectament mimetitzat.

Convençut de que no l´havíem vist, ell no es va moure gens. Es padrí me va davallar enterra i totduna li vaig dir: " El vull padrí, el m´agafau?. Per jo aquell animaló era com una jugueta meravellosa. Estava tot emocionat i convençut de que es padrí el m´agafaría i jo hi podría jugar. Ell va somriure i, decidit a donar-li aquell gust an es seu netet que tant estimava, es va posar just davall sa branca de manera que s´enganapastors no el pogués veure, va alçar ses dues mans i zàs, les va acopar damunt s´animaló, però aquest ja havía volat. Jo no el vaig veure fugir ni el vaig sentir volar. Havía descomparescut com l´ànima de Robert.

Quin disgust!!! Com fan ets infants, em vaig posar a plorar com un desesperat, però sa pena em va durar poc, perque només uns pocs metres més enllà, just devora sa soca d´una vella figuera bordissot negra, que encara és viva, es meu padrí va veure una altra meravella de sa natura. Totduna em va tornar fer "xissss" i jo vaig acabar de plorar en sec. Amb un dit em va senyalar cap una cosa que a jo me va pareixer herba. Ben fluixet li vaig demanar: "Què és, padrí?, jo no veig res". Acosta-t´hi a poc a poc i mira ben arreu a veure que veus. Amb sos ulls com platets, encara humids de sa plorada de s´enganapastors, mira que mira, a la fí vaig destriar dues bolletes verdes ben acostadetes una a s´altra amb plomissó d´un color verd més clar, que no se bategaven gens i em miraven amb un ullet negre cada una. Ohhhh, quina cosa més guapa. "Què son, padrí???". "Son dues llebretones recien nades". "En vull una". "Idò agafa-la". I zàs, vaig pegar grapada, però dins ses meves mans no hi va haver res. Talment com dos llotzins, ses dues llebretones prengueren fua cap a dins sa garriga i descomparegueren com l´ànima de Robert per dins unes mates llentiscleres esponeroses. Altra vegada venguen uns bons plors. No hi podía consentir.

Fa casi mig segle i encara ho record com si fós ara. Mai més he tornat veure un enganapastors ni una llebretona recien nada, però sa seva bellíssima imatge em va quedar gravada per a sempre dins es meu cervellet d´infant i em va fer estimar sa natura d´una manera que es meu padrí no va comprendre quan, es día que vaig fer es 16 anys, em va voler regalar sa meva primera escopeta de caça i jo no la vaig voler. Sempre he duit com una espina clavada dins es cor sa cara de disgust i frustració ferestes que va fer es meu padrí. M´estimava tant que havía anat guardant pesseta a pesseta fins a 15.000, que era lo que valía una escopeta bona en aquell temps, amb s´il.lusió d´anar plegats a Palma i comprar-me a una armería de devora es carrer des sindicat lo que per a ell era es millor regal que se li podía fer a un jove. Li feia molta il.lusió ensenyar-me a caçar, però a jo no m´agradava matar animals. Un any després es va morir de càncer.

Bona nit a tots: Joan

Gràcies Joan per compartir amb nosaltres un relat tan interessant i emotiu. Segur que ara seria el teu padrí el que quedaria impressionat en veure el que fas amb les falgueres.

Salut

Toni

Idò,jo el passat diumenge (28/03) també vaig sentir el meu primer. Va ser a Puigpunyent entre sa Campaneta i el Coll d'Estellencs.... dins un bon alzinar... i devers les 10:30 del matí

salut
X

impressionants records Joan, especialment per lo vius que es mantenen a la teva memoria i que reflexen molt clarament com petits detalls poden canviar el rumb de la nostra vida.
Nomes un petit dubte, el teu padri i tu vareu veure un cucui (del que parla el fil) o un enganapastors (caprimulgus) o es que a alguns llocs s´anomena aixi al cucui?

Gràcies a tu, Toni Muñoz. Ets molt amable.

Joem, jo crec que era lo que ets ornitòlegs anomenau cucui, Cuculus canorus, és a dir, s´aucell que canta fent COC-CÚ, COC-CÚ i que mai es mostra obertament. Almanco això va ser lo que me va explicar després es meu padrí al cel sía, ja qualcant damunt es carretonet estirat per una somereta molt petita de raça mallorquina, que va morir de pena un any després que es padrí. Ell em va dir que cantaven: NO-PUC, NO-PUC i que es deien enganapastors. Mai he sentit sa paraula cucui ni esparader.

Bones tardes a tots: Joan

Ep

Idò si. Jo també recordo el primer Cuculus, als 14 o 15, a Son Macià. El relat de'n Joan m'ha fet fer un viatge a jo i tot. Deu ser que com que és un aucell tan misteriós, ens queda ben gravat al cap. Efectivament, el NO-PUC, NO-PUC que descriu en Joan, és definitiu de que no hi ha confusió, l'esparader i l'enganapastors és el mateix Cuculus. Té un caramull de noms, jo els defenso tots com a correctes, ja ho sabeu, mentre sapiguem l'espècie com més millor.

L'elucubració de'n Toni (esparader-esparver-accipiter...) també se'n va passar pel cap i crec que no fa alluny. Són forestals, grisets, de coa llarga, amagadissos...en fi. Probablement és un nom ben antic el d'esparader, qui sap si dels primers pobladors catalans.

Avui justament, n'he pogut veure un a Campanet, me cantava aprop i no el veia, per variar, i un Capxerigany (Lanius senator) l'ha encalçat davant jo i el m'ha fet visible uns segons. Una sortada vaja.

Salut

Jaume