Fòrum del GOB

Hola a tots,

Ahir cantava un cucui (Cuculus canorus) a darrera hora de s'horabaixa a Sant Joan.

Salut,

Lluis Parpal

Hola tots:

Només he vist un "engana-pastors" (com els anomenava es meu padrí) una vegada en tota sa meva vida, fa més de 40 anys. Es meu padrí i jo varem sortir a fer una volta per foravila. Aleshores no hi havía xalets ni ses finques estaven tancades amb tela metal.lica. Es camp era de lliure pas per a tothom. Record que durant sa primavera hi havía nius d´ocell (aleshores es deien niarons en es plà de Mallorca) casi a cada arbre o arbust. Es meu padrí m´alçava per a que vés ets ouets o ses butzetes de dins es niarons i jo disfrutava vegent aquells animalons allargant es coll i obrint es bec. A una finca hi havía un vell ametller amb un forat a sa soca a s´altura des meus ulls d´infant on cada any hi criava una parella de puputs. Jo només duia gola d´anar a veure es pupudets a veure si ja estaven vestits i un día me´n vaig dur un bon susto quan guaitava pes forat: es pupudets varen girar es cul cap a sa meva cara i me beneiren ben beneït amb una bona esquitxotada de merda aigolosa molt pudenta. Mai ho oblidaré. Ara em fa riure recordar-ho, però aleshores no me va fer cap gràcia anar enmerdat tot s´horabaixa.

Un día es meu padrí me va dir: "Mira, un enganapastors jove damunt sa branca d´aquell ametller!!!". Jo bé mirava però no veia res. S´animaló estava més quiet que una estatua. Pareixía un banyó de sa mateixa branca de tan ben camuflat que estava. Per a que el vés, es meu padrí me va alçar i a la fi el vaig veure. Ell seguía inmòbil i me va pareixer sa cosa més guapa del mon. "El vull, padrí. El m´agafau?" li vaig demanar. Ell va somriure i just per a fer-me content se va posar davall sa branca i amb ses dues mans el va anar a agafar, però Zàs!!!, s´animaló, que pareixía una estatua, va prendre es vol just quan ses mans des meu padrí se tancaven damunt ell. Quin disgust, jo el volía i ha fuit!!! Ses llàgrimes d´infant brollaven des meus ulls, però no me va durar massa es disgust. Just dos ametllers més enllà, es meu padrí, amb sos seus ulls de vell caçador, acabava de veure dues llebretones recien-nades ben arrufadetes una devora s´altra dins es jàs que els havía fet sa mare devora sa soca de s´ametller. Record com si fos ara (i mai més n´he tornades veure) es seu color verd oscur marronós amb pels més llargs com plomissó blanquinós que els sobresortíen des pel normal, perfectament camuflades amb s´herba i sa terra. Si es meu padrí no les m´hagués senyalades jo hagués passat per devora sense veure-les. Talment com es petit enganapastors, elles també estaven ben quietes i ben acostades una a s´altra, sabent per instint que els convenía no moure´s gens. Que son de guapes, padrí, pareixen dues bolletes de cotó verd. Jo en vull una. La m´agafau, padrí?. Ell va tornar somriure i els va pegar grapada, però elles Zàs!!! fogiren com dos dimoniets i desaparegueren per dins ses mates d´una garriga que hi havía devora s´ametllerar. Aquesta vegada es meu disgust va ser encara més gròs. No hi podía consentir. Eren tan guapes aquelles llebretones!!!. Han passat més de 40 anys i aquests records perviuen ben vius dins es meu cervell i se m´humiten ets ulls cada vegada que els record.

Ara, després de tants d´anys, trobar un niu d´ocell és casi com si te tocàs sa lotería. Ses finques per on passejavem aleshores ara estàn tancades amb cans rabiosos lladrant si t´hi acostes i amb un xalet enmig, on abans hi havía garrigues i pinars inmensos. Ja no puc anar a passejar i si hi vaig es cor me fa un nuu i m´entra una pena que m´ofega de veure sa destroça que han fet amb Mallorca. Tanta codícia i tant poc amor a sa nostra illa!!! Ja he perdut s´esperança. Tot està destroçat. Es mal ja està fet i no té tornai. Només queden sense destroçar es cap curuculls més alts de ses muntanyes i segurament tenen es dies contats.

Bona nit a tots: Joan