Fòrum del GOB

Divendres passat vaig estar per Aubarca, a Artà, i em va cridar l'atenció una petita mota de falzia (Adiantum capillus-veneris) que sortia esponerosa d'una escletxa d'una roca a una zona àrida, pelada, polsosa i seca, sense gens ni mica d'aigua... Vaig mirar una mica i pes voltants hi vaig veure algunes motes més.

Totes dins escletxes petiiites a roques com un canterano o un armari (no a parets altes ni a precipicis) que semblen no poden tenir mai aigua a no ser que hi caigui l'aigua de pluja...

Per altra banda, aquesta espècie és enormement abundant als punts d'aigua, fonts i safreigs que hi ha per la zona... però les primeres semblen anar la mar de bones a llocs absolutaments carents d'aigua...

És normal...? Reben una bona quantitat de sol (no estan al bater... però quasi...) i estan ventades a bastament, pel que l'evaporació hauria d'haver secar les fulles fa mesos...

Curiosament, les falzies "de roca seca" semblen igual que les altres "de roca humida". No hi vaig veure diferències...

En tornar-hi en faré uns retratos perquè vegeu la raresa de la "cosa"

Una abraçada,

Pere

Hola Pere:

Crec que la resposta podría ser la proximitat de la mar. Segurament cada dematí aquestes roques estàn cobertes de rosada provinent de la brisa marina molt humida, que se condensa damunt les roques i se filtra per dins les encletxes on les falgueres tenen les arrels. A més, si les roques tenen una extructura porosa, com passa amb les roques de marès, actuen com una esponja, absorbint les gotetes de rosada matinera.

Això és el mateix que passa als boscos de Laurisilva de les illes macaronèssiques. La brisa marina molt humida puja com un nigul molt baix i es condensa damunt les fulles de les plantes de laurisilva, que degoten com si plogués i arriben a crear petits rierols tanta és l´aigua que retenen. És lo que s´anomena pluja horitzontal. Hi ha la famosa llegenda-història del Garoé, Til o Arbol de la LLuvia, que els guanches canaris adoraven com un déu. Era un arbre gegantí i solitari de l´especia Ocotea foetens, que ell sol amb la seva gran capçada retenía unes quantes tones d´aigua cada día. Els guanches varen fer unes piques davall per a recollir l´aigua que degotava continuament de les seves fulles i així sempre teníen aigua dolça, encara que passassin mesos sense ploure gens.


Nigul de pluja horitzontal pujant de la mar cap a un bosc de laurisilva de la Isla de la Palma. Vaig aturar el cotxe, per a contemplar aquella meravella. Es veia un nigul a ras de terra que es movía molt rapid des de la mar, atravessava la carretera i cobría el bosc de viñátigos, garoés, brezos, fayas, laureles, etc... Feia fosca negra i era el migdía. Em vaig emocionar quan feia les fotos. Va ser com una revelació. De repent vaig entendre el que significa la brisa marina, el perquè de l´exuberància de la laurisilva a unes illes tan seques, la importància dels boscos en general com generadors de vida, gràcies a la seva capacitat de retenir l´humitat (vaig pensar en les alzines de la Serra de Tramuntana, que fan el mateix amb la humitat de la mar i vaig entendre la causa de la sequera terrible que pateixen els països mediterranis, degut a la deforestació salvatge i la desaparició dels seus inmensos boscos ancestrals).


Aquí es pot veure una Erica arborea amb les branques penjant pel pès de l´aigua retinguda al pas del nigul marí. Jo vaig tenir la sensació d´estar dins una sauna freda, notava la humitat a la cara i la càmara fotogràfica se va entelar.


A tota la costa de la Serra de Tramuntana, sobretot a la vall de Sóller i a les muntanyes d´Artà hi ha un fenomen parescut. Per això en aquestes zones hi ha una vegetació més exuberant que a la resta de l´illa. Cada dematí, incluits els mesos d´estiu, a trenc d´auba, la vegetació de les muntanyes està coberta de rosada, que degota davall les alzines, xiprells, llampudols, heures, llorers (com els que em va mostrar en Joan Rita a una zona meravellosa on neix el torrent de Pareis, on formen un gran bosc de llorers silvestres naturals, que son una relíquia dels boscos de Laurisilva que cobría tot el sud del Mediterrani i que actualment només sobreviu a les illes macaronèssiques i a les muntanyes de Càdiz i jo m´atreviría a dir també les muntanyes de Sóller i voltants, donada la gran abundància de falgueres).

Bosc de llorers al naixement del Torrent de Pareis. Creixen dins les esfereidores encletxes de roques calcàries inmenses, en forma de ganivets paral.lels, que no es veuen perque estàn tapades per les capçades dels llorers, les alzines, els llampúdols, els marfulls, les heures, que creixen exuberants dins aquesta vall rocosa. L´aigua marina endolcida per les seves fulles, cau dins aquestes encletxes i davalla per avall, unint-se a l´aigua de pluja, formant el torrent de Pareis.





Que passeu un bon diumenge: Joan

Hola a tots, i a totes. Hola Joan.

Aquesta és la petita mota de falzia de la qual vos vaig parlar l’altre dia.

Sembla una moteta qualsevol...





...Però viu, junt a altres dues motes més, dins les escletxes d’aquesta roca de la dreta, al sol i sense cap contacte amb l’aigua... increible... (estan al costat de la petita alzina morta, sense fulles... quasi ben al centre del retrato...)



Els altres rodols de la contrada estan a ombra i sempre vora una font d’humitat... (mai més ben dit...)

Malgrat la boníssima explicació de la roada marina, crec que això és rar en aquesta espècie... no...?

;-))

Pere

I tant rar, Pere. Jo tenc una bona mota de falzies de devers un metre quadrat, que creixen a sa paret de marès d´un safareix molt alt. Per dedins es safareig està encimentat, pero es veu que els basta sa mica d´humitat que els arriba per porositat. Sa paret mira al Sud, pero tenen davant dues velles pereres que els protegeixen des sol directe en s´estiu.

Mirant ses teves magnífiques fotos, veig que és una roca calcària que sembla porosa, com de marès de Santanyí. A més ses falgueretes estàn dins un cocó de sa mateixa roca, com si fós una pica natural sense forat al fons plena de terra i restes vegetals descompostes. Si és així es pot entendre que hi puguin viure Adiantum capillus-veneris. Quan plou aquesta pica natural se deu omplir d´aigua, que queda retinguda i manté humida sa terra. A més, si sa roca és porosa, segurament absorbeix sa rosada matutina. Ses falgueres que creixen a parets i roques, solen tenir unes arrels llarguíssimes i molt esbrancades que es fiquen per dins ses encletxes com cabelleres aplanades, amb una capacitat absortiva impresionant.

Bona nit: Joan