Milanes en perill
Publicat: dj. set. 11, 2008 11:26 pm
L’any passat varen morir 7 milanes per enverinament, enguany ja són 5. La zona on es produïren la majoria d’aquestes morts es troba en la cruïlla dels termes de Bunyola, Santa Maria i Marratxí.
Existeix un protocol d’actuació en trobar el cadàver d’una milana o de qualsevol espècie de fauna especialment catalogada i protegida. Les actuacions dels agents de medi ambient i auxiliars o del seprona van dirigides a la determinació de les causes de la mort de l’animal i a l’obtenció de proves que puguin ajudar a identificar els responsables. Les actes i informes es registren i traslladen a la direcció general de caça i espècies, depenent de la Conselleria de Medi Ambient.
Després, com sempre, es realitzen batudes i inspeccions sorpresa a les finques i vedats als voltants del lloc de la troballa, fins i tot amb cans ensinistrats. Per regla general no es troben indicis d’enverinament en aquetes inspeccions. I les investigacions no van més enllà.
L’article 336 del vigent codi penal al seu capítol IV sobre els delictes relatius a la protecció de la flora, fauna diu “qui, sense estar legalment autoritzat, empri per a la caça o pesca verí (...), serà castigat amb la pena de presó de quatre mesos a dos anys o multa (...), inhabilitació especial per a l’exercici del dret de caçar o pescar per temps de un a tres anys. Si el dany causat fos de notòria importància, s’imposaria la pena de presó abans esmentada en la seva meitat superior”.
És tracta per tant d’un delicte ben tipificat.
El procés que es toca posar en marxa tot d’una que es tenen indicis de responsabilitat penal és el que comença en remetre el relat dels fets a l’autoritat judicial. Serà aquesta la que a partir de d’aleshores obrirà diligències per determinar responsabilitats i portar-les davant un tribunal.
Si la obligatorietat de posar en coneixement d’un fiscal o un jutge no es compleix, no només probablement s’està cometent també un delicte sinó que els fets delictius queden impunes. Cap investigació per identificar els culpables no es posa en marxa.
Els agents de medi ambient tenen encara la prohibició expressa en ordre interna des de temps den Font, de posar en mans de la fiscalia o el jutjat els expedients amb dubtes, indicis o certesa de delicte. Qui demanarà responsabilitat a qui ho ha de fer i no ho fa?
Els fets són els que són, cap enverinament d’aquestes milanes no ha estat investigat per qui ho ha de fer: els agents de medi ambient o del seprona que determini el fiscal o el jutge. Amb un cap d’investigació, amb una pressa d’actes de totes les actuacions que es realitzin d’ençà de l’aixecament i anàlisi del cadàver. Declaracions de persones properes als llocs dels fets, pagesos, propietaris, caçadors...
La milana està declarada, si no vaig errat, com espècie en perill d’extinció o en perill crític a les Illes Balears i amb un pla de recuperació on el GOB hi té molt a veure. Els recursos humans i econòmics per assolir els objectius d’aquest pla, pagats pels contribuents, no serveixen per res si no s’amenaça l’arrel del problema: la comissió del delicte d’enverinament. Això vol dir que aquest es continuarà produint. La por que hauria de perseguir als culpables es converteix en impunitat i desafiament.
Per això cal demanar: ha posat la Conselleria de Medi Ambient en coneixement de la fiscalia els fets presumptament delictius d’aquests enverinaments? Ho ha exigit el GOB?
Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Existeix un protocol d’actuació en trobar el cadàver d’una milana o de qualsevol espècie de fauna especialment catalogada i protegida. Les actuacions dels agents de medi ambient i auxiliars o del seprona van dirigides a la determinació de les causes de la mort de l’animal i a l’obtenció de proves que puguin ajudar a identificar els responsables. Les actes i informes es registren i traslladen a la direcció general de caça i espècies, depenent de la Conselleria de Medi Ambient.
Després, com sempre, es realitzen batudes i inspeccions sorpresa a les finques i vedats als voltants del lloc de la troballa, fins i tot amb cans ensinistrats. Per regla general no es troben indicis d’enverinament en aquetes inspeccions. I les investigacions no van més enllà.
L’article 336 del vigent codi penal al seu capítol IV sobre els delictes relatius a la protecció de la flora, fauna diu “qui, sense estar legalment autoritzat, empri per a la caça o pesca verí (...), serà castigat amb la pena de presó de quatre mesos a dos anys o multa (...), inhabilitació especial per a l’exercici del dret de caçar o pescar per temps de un a tres anys. Si el dany causat fos de notòria importància, s’imposaria la pena de presó abans esmentada en la seva meitat superior”.
És tracta per tant d’un delicte ben tipificat.
El procés que es toca posar en marxa tot d’una que es tenen indicis de responsabilitat penal és el que comença en remetre el relat dels fets a l’autoritat judicial. Serà aquesta la que a partir de d’aleshores obrirà diligències per determinar responsabilitats i portar-les davant un tribunal.
Si la obligatorietat de posar en coneixement d’un fiscal o un jutge no es compleix, no només probablement s’està cometent també un delicte sinó que els fets delictius queden impunes. Cap investigació per identificar els culpables no es posa en marxa.
Els agents de medi ambient tenen encara la prohibició expressa en ordre interna des de temps den Font, de posar en mans de la fiscalia o el jutjat els expedients amb dubtes, indicis o certesa de delicte. Qui demanarà responsabilitat a qui ho ha de fer i no ho fa?
Els fets són els que són, cap enverinament d’aquestes milanes no ha estat investigat per qui ho ha de fer: els agents de medi ambient o del seprona que determini el fiscal o el jutge. Amb un cap d’investigació, amb una pressa d’actes de totes les actuacions que es realitzin d’ençà de l’aixecament i anàlisi del cadàver. Declaracions de persones properes als llocs dels fets, pagesos, propietaris, caçadors...
La milana està declarada, si no vaig errat, com espècie en perill d’extinció o en perill crític a les Illes Balears i amb un pla de recuperació on el GOB hi té molt a veure. Els recursos humans i econòmics per assolir els objectius d’aquest pla, pagats pels contribuents, no serveixen per res si no s’amenaça l’arrel del problema: la comissió del delicte d’enverinament. Això vol dir que aquest es continuarà produint. La por que hauria de perseguir als culpables es converteix en impunitat i desafiament.
Per això cal demanar: ha posat la Conselleria de Medi Ambient en coneixement de la fiscalia els fets presumptament delictius d’aquests enverinaments? Ho ha exigit el GOB?
Joan Vicenç Lillo i Colomar.