Tot val si és per la ciència

[Samuel Pinya]

Bon dia a tots.

Aquesta setmana passada he estat a Portugal al X Congrés Luso-Espanyol d'Herpetologia presentant alguns treballs que hem fet en els darrers dos anys amb diferents espècies de les illes.

El congrés en línies generals va anar com aquests tipus d'esdeveniments, però curiosament destacaren algunes comunicacions orals en les que es sacrificaven animals per coneixer la dieta de determinades espècies protegides. La metodologia emprada era anàlisi del contingut estomacal (evidentment carregant-se l'animal). D'acord amb els autors aquest sistema era el més còmode i rebutjaven altres metodologies com per exemple l'anàlisi d'excrements que el qualificaven de difícil. Si heu llegit bé: DIFICIL. Qui ha dit en aquesta vida que tot és fàcil?. Personalment opino que aquesta gent no els haurien de deixar investigar si continuen emprant aquests arguments.

Per altra banda un altre treball experimentava sobre la temperatura crítica màxima d'un gènere sencer d'amfibis, per veure que passaria a aquestes espècies en un escenari de temperatures elevades motivades pel canvi climàtic. Si bé els individus no morien se'ls sotmetia a temperatures extremes, fet que evidentment puteja, i molt, als individus. Algunes d'aquestes espècies estàn avui dia protegides.

El més trist de tot és que totes aquests experiments comptaven amb els permisos corresponents de l'administració competent en matèria de protecció d'espècies de les respectives comunitats.

Què passaria si els experiments fossin amb llop, cigonya negra, àguila peixatera, .... ? per donar alguns exemples. Per a que vos faceu una idea. Algunes espècies es troben en la mateixa situació de protecció que aquestes espècies que he esmentat.
S'haguessin donat els perimisos igualment?

Bé ho deix aquí que sino m'encendré i vos escriuré un testament.

Crec que és per a reflexionar. No trobau? Hem refereixo a l'administració en general!

Una aferrada

[Gerardo]

Personalmente, pienso que lo de abrir las serpientes es bastante lamentable. Demuestra una falta de sensibilidad impropia de un investigador de nuestra época. Tal vez en el siglo XIX-principios del XX fuese comprensible, pero ya no.
Los experimentos con anfibios, en cambio, me parecen aceptables si se usan ejemplares criados en cautividad.

Pero vamos, es mi punto de vista.

[Xavi]

Els científics no són ecologistes ni protectors. Contínuament utilitzen productes químics, materials no degradables, etc. És una manera de fer feina freda que únicament va a cercar allò concret i punt.
Com exemple els estudis genètics de sargantanes: els naturalistes amants de la natura capturen sargantanes al camp, recoeixen unes mostres de cada individu (sang, trocet de pell...) i els científics de laboratori (els biòlegs de bata que dic jo) es limiten a mirar-ho al microscopi, utilitzar productes per duplicar fragments d'ADN, mirar en una pantalla els gràfics i fer estudis de comparació de gràfiques per determinar subespècies. Aquests científics segurament ni han vist mai una sargantana ni saben què és. Qualsevol cosa serveix per esbrinar el que es cerca. Què s'ha de saber el que menja un animal? doncs científicament és fàcil, no? obrirem la panxa.

[Miquel Àngel Conesa]

A mi personalment, una de les coses que més em crida l’atenció en els darrers anys és la facilitat que té la gent per “emmarcar” al personal, a mode “separatista”. És similar al que la societat sol fer amb els bascs, dient que tots són terroristes: per mi és una mostra de profunda ignorància.

Hi ha científics que són tant o més ecologistes que molts gestors o “naturalistes” (ja que alguns prefereixen aquest terme). Per exemple, quan els gestors obren una faixa “tallafocs” a la muntanya sense preocupar-se de quines espècies es carreguen (problemes ja hi va haver a Eivissa amb això...). Igual que hi ha científics que són cuiners... o fotògrafs, o qualsevol altre cosa: no és exloent el ser científic i ecologista, diria jo!

També em sembla molt simplista pensar que tots els científics “contínuament utilitzen productes químics, materials no degradables, etc.”, ja que els botànics clàssics, “de bota”, no solien utilitzar més que la lupa o microscopi... i per mi eren científics igualment, i alguns de gran qualitat i prestigi, al meu parer! Per altra banda... les sabates que tu dus per anar al camp tampoc són “productes biodegradables”, ni les bosses de plàstic o pots que perds pel camp quan vas a mostrejar insectes... i els productes que s’utilitzen per conservació de col•leccions (naftalines, sublimat corrosiu, pesticides,...) són generalment més perjudicials per les persones i el medi ambient que molts dels productes utilitzats en els laboratoris, on, per altra banda, s’obliga a extremar les mesures de protecció, descontaminació i eliminació de residus.

Una altra cosa que no entenc és com hi ha gent que no és capaç de veure que per molts la biologia molecular no és més que una eina, molt potent en alguns casos, i que tot científic “de bota” hauria de fer servir (i de fet ja està passant). Avui dia quasi tots els taxònoms ja la utilitzen per obtenir part de les seves dades, sense oblidar evidentment l’anàlisi morfològic o morfomètric. Les tècniques moleculars han permès aclarir problemes que la morfologia/morfometria no havia pogut solucionar, com casos d’híbrids, tàxons que han divergit fa poc temps, etc. I llavors, tot científic “de bota” es converteix en científic “de bata” en determinats períodes, el que no fa que es perdi la sensibilitat cap a la natura ni es perdin de vista els objectius de la investigació.

Molts dels estudis de conservació d’espècies inclouen ja anàlisis de variabilitat genètica, i, al menys en plantes, pràcticament mai s’agafa res més que una fulleta per individu. És suficient 0,5-1g de teixit fresc per obtenir ADN de gran qualitat. Que després hi hagi “salvatges” que maten la planta o, en el cas de les sargantanes, no els basti un poquet de sang... és un tema que no va amb “els científics” en general, sinó amb persones particulars, igual que hi ha gestors molt pocs sensibilitzats i amb molt poc sentit comú.

També trobo rar que un científic es decideixi a invertir recursos i temps en un estudi de sargantanes si, com dius “aquests científics segurament ni han vist mai una sargantana ni saben què és”... tu saps el que costa embarcar-se en aquests projectes d’investigació (econòmicament)?...no t’estaràs confonent amb un tècnic de laboratori? Jo crec que els tècnics de l’administració moltes vegades tampoc saben el perquè de fer les coses: ho fan perquè els ho mana el seu cap, no trobes?

I respecte al que diu en Samuel, que trobo que la raó li vessa per tots els costats, crec que a dia d’avui hi ha tècniques moleculars suficientment fines i fiables com per detectar la dieta en els excrements. Jo pensaria més que la diferència entre analitzar contingut estomacal i excrements passa per la possibilitat o no de poder diferenciar les espècies morfològicament... Penseu que a dia d’avui la biologia molecular permet detectar fraus alimentaris dins aliments processats!, pel que no hi hauria d’haver problemes en excrements “recents”. Llavors, Xavi, crec que això de matar per conèixer la dieta és més propi de gent “de bota” que “de bata”, no?

Salut!

[Xavi]

Hola Miquel Àngel, tens tota la raó del món, crec que m'he expresat malament. Volia dir que en ciència no sempre es mira el bé de la natura, es va directe al que es necessita. I la ciència en general no és sempre ecologista. De fet tenc amics científics i molt ecologistes i grans científics han estat proteccionistes, naturalistes i coneixedors del camp.
Una abraçada.

[Miquel Àngel Conesa]

Xavi!
Ja me semblava rar venint de tu... però bé, hi ha gent que sí que pensa això, almenys en part.

Per fer-te un símil amb el mostreig de camp per utilitzar en tècniques moleculars, i que hem d’agrair que siguin tècniques cada cop menys “invasives”, pensa que fa “uns anys” no es feien proves de paternitat... i un havia de confiar en el que deia la dona. Les tècniques actuals permeten de forma fiable saber qui és el pare simplement fregant un bastonet dins la boca dels possibles implicats... tanta sort que no s’ha de tallar els ous a ningú per saber-ho! De totes formes, aquest coneixement pot dur a lo mateix: a vegades, després de saber el resultat, a ca seva els hi tallen...

Salut!

[Samuel Pinya]

Estic d'acord en que hi hagi una fusió entre la investigació clàssica (com deis més de bota) i la moderna (més de bota). De fet la tendència actual és a anar lligades de la mà.
Un exemple el tenim precissament amb les sargantanes que comentaves Xavier. En els darrers anys s'estan mostrejant totes les poblacions de sargantes de les Illes, també de la resta de la mediterrània, entre d'altres coses per a tenir una informació sobre la variabilitat genètica de les diferents poblacions.
Per exemple fruit d'aquests estudis s'ha pogut esbrinat que l'illot des Colomer presenta la població de Podarcis lilfordi amb major variabilitat genètica coneguda. Doncs bé aquests estudis els fan dos equips: un de "botes" de la universitat de Salmanca (de sobres experimentat) i un de "bata" Laboratori de Genètica de la UIB. I els resultats s'analitzen conjuntament. Hi ha una simbiosi.

Sobre el que diu en Xavi de que la Ciencia va directe al que es necessita no estic del tot d'acord.
M'explico. Evidentment com a totes bandes hi ha estudis que preten cobrir una necessitat, però no tots. Hi ha estudis que van a cobrir una demanda que no té perquè esser una necessitat. D'altres intenten respondre una pregunta que es formula un investigador, que pot o no coincidir amb les dues anteriors. I és aquí on considero jo que ha d'entrar l'ètica del propi investigador o equip investigador. I evidentment obrir en canal a un bon grapat de bitxos per veure que han menjat disposant d'altres metodologies per a saber-ho ho trobo molt bèstia.

I en el cas de que no existisin metodologies no incruentes, que no és el cas, no s'acabaría el món, simplement ens quedariem amb les ganes de saber-ho. Podriem fer estudis complementaris per tenir altra informació rellevant sobre l'espècie. Fitxau-vos en la quantitat de coses que encara desconeixem de tots els essers vius que viuen sobre aquest planeta...

Finalment també hi ha un factor que m'agradaria afegir que és el factor humà. Algunes persones i/o equips tenen una necessitat imperiosa de publicar i com diuen de fer ciència. D'acord que el món de la ciència és en ocasions un poc frenètic i el que més publica és el més reconegut i el que més duros disposa per al seu equip i per tant pot continuar investigant i és el peix que es mossega la coa. Aquesta roda en ocasions fa que hi hagi una necessitat imperiosa de publicar, fer projectes i treballs que en condicions "normals" no es farien, tal vegada motivada per la hipercompetitivitat que hi ha en aquest món. És una opinió personal. Què hi trobau d'això darrer?

Be ho deixo correr, per avui, ja que tinc una llampuga a la cuina que la he d'obrir en canal, fer-la neta i sopar. Però abans miraré que ha menjat.....

Una aferrada

[Xavi]

D'acord amb tot el que dius Samuel.
Per cert no seria cap doi saber què ha ingerit la llampuga. S'alimenta de peixos pelàgics però la seva dieta no està encara molt definida.