Biologia
L’àguila peixatera és l’únic rapinyaire de l’ordre dels Pandiònids, i s’alimenta gairebé exclusivament de peixos que captura capbussant-se de forma espectacular.
© Toni Muñoz
És un rapinyaire de mida mitjancera, amb uns 55-58 centímetres de longitud, una envergadura de 145-170 cms i un pes molt variable, d’entre 1.200 i 2.000 grams. Les parts superiors són de color marró fosc, i les inferiors de color blanquinós. Vista en vol, la part inferior de les ales i la coa són barrades de fosc, i les puntes de les primàries i els canells són negres. La pitera pot estar més o manco tacada de color marró. Existeix un cert dimorfisme sexual, essent les femelles més grans que els mascles, i sovint tenen el pit més fosc. Les ales són molt llargues i anguloses, amb els canells molt ben marcats i, vista en vol frontal, la silueta es sembla a una lletra M. Al cap destaca una màscara fosca que comença al bec, passa pels ulls i es junta al dors. El capell, blanquinós, pot estar tacat de fosc més o manco intensament. Els ulls dels adults tenen l’iris gros (taronja en els polls) i el bec, negre, és molt ganxut.
© Cati Artigues
Està ben adaptada per la pesca, i per això disposa de cames llargues i urpes grans amb ungles molt llargues i corbades. Els dits són callosos per agafar bé els peixos, relliscosos. A més a més tenen la particularitat de poder girar cap enrere el dit davanter més exterior, agafant així les seves preses amb dos dits girats cap envant i els altres dos cap enrere.
© Cati Artigues
Els jovenets són favats per damunt (les plomes, fosques, tenen la punta clara) i el blanc de davall les ales està tacat d’ocre. Pel que fa als seus crits, la majoria es produeixen durant l’època reproductora, normalment als territoris de nidificació. El més habitual és un “ik-ik-ik”.
Essent una especialista en la captura de peixos, està lligada a hàbitats aquàtics amb abundància de preses. A més a més necessita aigües clares i netes, i a poder ser no massa profundes (o que hi siguin presents espècies que neden prop de la superfície). Es troba tant a zones humides continentals com a la costa, a zones d’aigües tranquil·les o llocs arrecerats (llacs, rius, embassaments, albuferes, badies, etc.).
© Toni Muñoz
S’alimenta gairebé exclusivament de peixos, tant d’aigües dolces com salades. Tot i això ha estat observada de forma excepcional capturant altres preses, com aus i rèptils, i fins i tot mamífers (rates). Durant el vol de pesca, l’àguila sobre vola l’aigua a poca distància. Una vegada localitzada la presa, es llança sobre ella en picat, avança les urpes i es submergeix parcialment agafant el peix. Uns segons després, surt de l’aigua amb forts cops d’ala i vola amb el peix cap al niu o el posador on se’l menjarà. Per la seva tècnica de captura, selecciona aigües tranquil·les, transparents i poc fondes que afavoreixin la localització dels peixos prop de la superfície. És per això que fa un ús important de cales arrecerades i poc fondes i, especialment, de zones humides (albuferes, salines, embassaments, rius i torrents, etc.).
A les Balears les àguiles s’alimenten habitualment a les principals zones humides (s’Albufera, s’Albufereta, el Salobrar, Es Grau, Ses Salines d’Eivissa), als embassaments de Cúber i Gorg Blau, i als trams de costa on nidifiquen. Durant l’època de reproducció pesquen fonamentalment a la costa, prop dels nius, però a l’hivern és més habitual que ho facin a les zones humides. Sembla que en aquestes zones captura les espècies més abundants i accessibles. Així, mentre als embassaments del sudest d’Espanya la presa més freqüent a l’hivern és la carpa (Cyprinus carpio), a Còrsega durant l’època reproductora les preses més consumides (73%) són els mugílids (Mugil spp.). Les observacions realitzades a s’Albufera de Mallorca apunten als mugílids com a presa fonamental. Els peixos capturats fan entre 10 i 60 cm de llargada, i amb un pes que oscil·la entre 100 i 600 grams.
Exemplar amb una llisa (Mugil sp.). © Toni Muñoz
Per a reproduir-se, la població nordeuropea utilitza arbres ubicats a zones humides interiors, mentre la població mediterrània normalment fa el niu a penya-segats marins. A la Mediterrània, durant el mes de febrer ja s’observen algunes parelles tornant a ocupar els territoris de nidificació. Construeixen el niu a penya-segats costaners, utilitzant repises, cavitats o picots. Les àguiles nordeuropees, en canvi, construeixen el niu sobre arbres, torres elèctriques, etc., a zones interiors.
El niu és un caramull de branques seques que van engrandint any, rere any, i que pot arribar a ser enorme, arribant a fer 2 metres de diàmetre i més de metre i mig d’altura. Una vegada la parella s’ha instal·lat en el niu, comença el festeig, amb vols nupcials i reclams per part del mascle. L’aport de materials per a la reconstrucció del niu normalment la fa el mascle, i la femella els col·loca.
A la Mediterrània la posta té lloc entre finals de març i principis de maig (data mitjana: 2 d’abril), i es ponen normalment 3 ous (poden ser entre 1 i 4) en intervals de 2 o 3 dies. La incubació comença amb a partir de la posta del primer ou, pel que el neixement dels pollets també té lloc asincrònicament. La incubació la realitza sobre tot la femella, tot i que el mascle també la relleva. Durant la incubació la femella és alimentada pel mascle. Els ous eclosionen al cap de 34-43 dies. Els pollets, coberts de plomissó, comencen a treure les primeres plomes al cap de 4 setmanes. Entre 50 i 76 dies després del naixement, els polls fan el seu primer vol, i a les 12-14 setmanes d’edat abandonen el territori on han nascut i es dispersen. La mitjana de polls que arriben a volar per cada parella amb posta varia entre 1,33 i 1,56.
La maduresa sexual s’assoleix als 3 anys, i la primera reproducció té lloc entre els 3 i 5 anys d’edat. La longevitat potencial és d’uns 25 anys.
Niu amb dos polls. © Toni Muñoz
