Page 38 - Es Busqueret 48

Fou el primer d’una sèrie de records i
moments que m’han fet créixer com a
fotògraf i és que, si bé això de la foto-
grafia em va “picar” a la muntanya. ha
estat a s’Albufera on ha traspassat la
meva pell.

Un quart d’hora després de cre-
uar la barrera estic a l’aguait de sa
Roca. La sortida del sol per darrera
les muntanyes d’Artà és idíl·lica. A pri-
mer pla es van succeint els colors del
començament del dia reflectits dins
l’aigua. Ànecs, agrons i algun rapinyai-
re comencen la seva activitat. Al llarg
dels anys, cercant aquests moments
em vaig adonar que, a part de la llum,
un dels tresors que em fan anar una
vegada i una altra, sense importar-me
l’èxit fotogràfic, és el silenci. Alguns
companys es queixen constantment
de com ha canviat s’albufera i que
fotogràficament ja no és el que era. És
cert que algunes espècies són ara més
complicades de retratar, però aquest
canvi ens permet explorar dins el nos-
tre interior altres possibilitats fotogràfi-
ques. La llum, el silenci, la solitud són
eines que es posen a la nostra dispo-
sició, eines amb les quals podem alli-
berar els nostres propis pensaments,
a imaginar noves mirades a través del
mirall.
Com a resultat de gestions políti-
ques poc adequades durant els últims
anys el parc es va veure immers en
una espècie de degradació progressi-
va. La falta de personal i de vigilància
agreujava problemàtiques com el fur-
tivisme o els accessos no permesos.
Piragües navegant pel gran canal o
cans de caça corrent per les llacunes
interiors són alguns dels exemples de
la falta de coneixement i de respecte
per l’entorn natural. Les aus sembla-
ven ser conscients del que estava
passant a la societat insular i, amb la
llibertat de les seves ales, semblaven
triar altres llocs en els quals descan-
sar i viure. Tots aquests anys la vista
es va dirigir a altres llocs del parc,
al seu paisatges i a les abstraccions
desordenades que hi ha per aquest.
Feien de les jornades fotogràfiques
l’excusa ideal per gaudir de la tranquil-

38 - EB48