Reclamam mesures potents i urgents per salvar les poblacions de sargantanes als illots
La recent invasió d’Eivissa i Formentera per serps arribades del continent (especialment la serp de ferradura, Hemorrhois hippocrepis, i la serp blanca, Zamenis scalaris) està posant en situació de risc d’extinció a la sargantana de les Pitiüses (Podarcis pityusensis), espècie endèmica a les Balears. Els esforços administratius per controlar l’expansió d’aquests ofidis per ara estan resultant insuficients, i el futur de les sargantanes a les Pitiüses s’albira molt negre. Aquest greu problema ha tingut i té un tractament important als mitjans de comunicació, i està generant també debat social. Però el problema de les serps invasores i les sargantanes no és exclusiu de les Pitiüses.
A l’arxipèlag de Cabrera i a alguns illots de Mallorca i Menorca hi viu la sargantana balear, Podarcis lilfordi. D’aquesta espècie també endèmica de les nostres illes s’han descrit un total de 25 subespècies, de les quals 5 viuen a illots de Mallorca, 10 a Menorca i altres 10 a l’arxipèlag de Cabrera. Podarcis lilfordi hartmanni fou descrita el 1937 i és exclusiva de les illes Malgrats (illa des Conills i es Malgrat), davant la costa de Calvià.
Segons les informacions a que hem tingut accés, les serps arribades nedant des de Mallorca fins les Malgrats possiblement ja haurien extingit la sargantana a l’illot dels Conills, mentre a es Malgrat la població ja ha patit un fort descens. Si es manté aquesta tendència i Podarcis lilfordi hartmanni desapareix dels dos illots, assistirem a una extinció mundial en el medi natural d’un tàxon de vertebrat a les Illes Balears. Una pèrdua gravíssima per a la biodiversitat.
La capacitat per nedar distàncies considerables per part de la serp de ferradura posa en una greu situació de vulnerabilitat tots els illots de Mallorca i la fauna que contenen (sargantanes o altres espècies).
Fa anys que reclamam un pla de conservació dels illots
Les Balears compten amb 149 petites illes i illots que contenen plantes vasculars o fauna terrestre. Són joies del nostre patrimoni natural. La seva separació física de les illes majors ha generat en alguns casos l’evolució de tàxons exclusius, que en tot el món només viuen en aquests pocs metres quadrats enmig de la mar, i on fins ara s’havien pogut preservar d’alguns impactes greus que han afectat i afecten les illes majors. El cas més conegut és el de les sargantanes, però comptam també amb un nombre important d’endemismes invertebrats i també alguns endemismes vegetals. D’altra banda, amb un litoral bastant o molt humanitzat a les illes majors, els illots són reductes per a les espècies d’aus marines que s’hi troben més segures per a descansar i en certes ocasions reproduir-se.
Segons l’anàlisi realitzada pel GOB, 121 d’aquests illots estan emparats per figures de protecció (81,2%), ja que formen part de parcs naturals, parcs nacionals (Cabrera), reserves naturals o espais de la xarxa Natura 2000 (ZEC, LIC o ZEPA). Els 28 restants (18,8%) no estan emparats per cap figura de protecció d’espais naturals. Però malauradament la protecció d’un espai natural amb alguna de les diferents figures disponibles no sempre significa l’existència d’un marc d’ordenació dels usos i planificació de la gestió conservacionista. Actualment 60 illots (el 40% del total) no disposen de plans de gestió aprovats que estableixin les limitacions i mesures de conservació necessàries per preservar la seva biodiversitat.
Afrontar aquesta necessitat tan evident és una qüestió fins ara desatesa per part de l’administració ambiental autonòmica.
Igualment, fa anys que reclamam una estratègia de bioseguretat
Altres indrets del món han aprofitat la seva condició insular per protegir la seva biodiversitat i la seva economia front a les invasions biològiques, conscients de la seva importància: el cas de Nova Zelanda és paradigmàtic, tot i que més països com Austràlia, Estats Units, Regne Unit i altres ja han avançat per aqueix camí. Aquí malauradament només ens preocupam quan l’invasor afecta o pot afectar sectors econòmics sensibles com l’agricultura (el cas de la Xylella és l’exemple més clar). Però l’entrada d’espècies invasores, facilitada per un control insuficient per part de les nostres autoritats, és un problema incontrolat. Consideram idò que cal una estratègia de bioseguretat coordinada entre les diferents administracions competents, que faciliti:
– vetllar contínuament sobre noves amenaces, i anticipar-nos a la seva arribada,
– generar ràpidament normativa i protocols eficaços,
– controlar suficientment els punts d’entrada de mercaderies agràries i els establiments de jardineria,
– actuar de forma ràpida i eficaç en l’eradicació tot d’una es detecti al medi natural,
– abordar la contenció (quan l’eradicació ja no sigui possible) per minimitzar els danys ambientals, amb suficients mitjans humans i materials (econòmics, en definitiva),
– informar i educar la ciutadania sobre la importància de la biodiversitat i l’impacte de les espècies invasores.
La llei 1/2023, aprovada la passada legislatura, incorpora disposicions sobre bioseguretat, conservació de la diversitat biològica i prevenció i control d’espècies exòtiques invasores, i així estableix que “El Consell Assessor de Fauna i Flora de les Illes Balears proposarà l’adopció de les mesures de gestió, control i erradicació, que inclogui la creació de protocols de bioseguretat, especialment per a illots i illes protegits íntegrament”. Malauradament aquesta i altres previsions no han passat del paper.
I els plans de recuperació i conservació d’espècies…
La legislació ambiental estableix que les espècies catalogades en grau d’amenaça (en perill o vulnerables) han de comptar amb plans de recuperació o de conservació respectivament per tal de plantejar, temporalitzar i pressupostar les accions necessàries per millorar la situació de conservació d’aquestes espècies. Però:
– De les 88 espècies catalogades el perill d’extinció o vulnerables a les Illes Balears, 20 encara no compten amb pla de recuperació o conservació aprovats normativament. Entre elles precisament es troben les sargantanes, que disposen d’un pla publicat com a opuscle (“Pla Boscà” de recuperació, conservació i maneig d’amfibis i rèptils de les Balears, elaborat el 2020), però que no s’ha arribat a aprovar formalment.
– De les 68 espècies que sí que disposen d’algun pla aprovat, per a 58 (el 85%) el seu pla ja va finalitzar el termini d’execució (per a la majoria fa més de 10 anys).
És urgent la redacció i aprovació dels plans de conservació i recuperació d’espècies que encara estan pendents, així com l’actualització dels que ja han vençut el seu termini d’execució. Sense ells, s’actua de forma reactiva davant els impactes, però cal planificar sobre les possibles amenaces per tal d’avançar-nos al problema. Si no, feim tard.
Com veim són molts els fronts desatesos per administració autonòmica responsable de la conservació de la nostra biodiversitat. El problema ve d’enrere. Fins ara cap executiu (ni l’actual ni els anteriors) han atorgat a la conservació de la biodiversitat de les Balears la importància que mereix per la seva singularitat. El cas de les sargantanes i els exemples de manca de gestió que hem exposat (i n’hi ha bastant més) ho il·lustren. La conservació de les espècies, els hàbitats i els espais naturals és una qüestió irrellevant en la política de les Balears.
Tot i la nostra manca de confiança en que l’actual executiu vulgui canviar la situació, lògicament ens cal insistir, recordant la seva responsabilitat, i reclamar un gir de timó per tal d’evitar pèrdues irreparables al nostre patrimoni natural. No basten intervencions puntuals, reactives i a correcuita com la que (esperem) s’escometrà el cas de la sargantana de les Malgrats. Cal una vertadera política de conservació de la biodiversitat balear.
