Editorial de Es Busqueret núm. 45, març 2018
El passat gener es compliren 30 anys de la declaració del parc natural de s’Albufera de Mallorca, el primer espai natural protegit de les Illes Balears. Tres dècades que en general hem de qualificar com a molt positives per l’experiència i els resultats assolits, i en les quals s’Albufera ha estat el referent que ha marcat el camí a seguir per la resta d’espais protegits que s’han declarat posteriorment. Des del GOB feim arribar el nostre més sincer agraïment a totes les persones que amb el seu esforç ho han fet possible.
Aprofitant l’efemèride, el passat 17 de febrer s’anunciava l’ampliació del parc en 418 hectàrees, un 25% de la seva superfície actual, incorporant sobre tot la zona humida confrontant amb l’àrea agrària de Sa Pobla, que va quedar fora en el moment de la declaració del parc.
Amb aquesta ampliació s’avança en el camí indicat pel Secretariat de la Convenció sobre Zones Humides d’Importància Internacional (Ramsar), que l’any 2010, en un informe realitzat fonamentalment per evitar la construcció del camp de golf de Son Bosc, va apuntar alguns dels problemes més importants de la zona humida protegida i va instar a la seva solució. Entre ells, la manca de PORN, de PRUG i de zona perifèrica de protecció, els abocaments d’aigües residuals i d’aigua salada, la sobreexplotació hídrica i abús d’agroquímics al seu entorn, i les espècies invasores.
Malauradament hem de dir que 8 anys més tard, llevat d’aquesta iniciativa d’ampliació del parc, els avanços són escassos i sobre el terreny els efectes de la problemàtica són ara més evidents.
Des del 2011 la direcció del parc natural ha remès diversos informes a la Conselleria de Medi Ambient alertant sobre el greu empitjorament de la qualitat ecològica de la zona humida. El procés d’eutrofització i salinització està generant canvis ambientals molt importants, i assistim a la substitució d’hàbitats i espècies que fins la passada dècada eren dominants i abundants per altres amb menor valor ecològic. Especialment al nord del Gran Canal, el salicorniar guanya espai davant el canyissar, la presència d’espècies com el bec d’alena, el flamenc o l’ànnera blanca és cada any més important, i en canvi fotges i cap blaus han minvat de forma molt evident. La salinització ambiental posa en risc el manteniment de l’hàbitat requerit per algunes de les espècies més valuoses del parc, com la boscarla mostatxuda, l’hortolà de canyet i l’agró roig.
Per part de Medi Ambient s’han anunciat o iniciat algunes intervencions, però consideram que no s’estan impulsant ni amb la potència ni amb la urgència que la situació requereix.
Més enllà de la correcció dels abocaments, l’aprofitament de l’aigua de les Font Ufanes o la lluita contra les carpes, no observam que hi hagi intenció de posar fil a l’agulla per esmenar un important problema de fons de la zona humida: la sobreexplotació i contaminació de l’aqüífer que la nodreix. La revisió del Pla Hidrològic, que es tramita en aquests moments, renuncia a establir objectius quantificables i temporalitzats quan a la millora de les condicions hídriques de l’aqüífer de Sa Pobla, tal i com hauria de fer si respectàs les determinacions generals de la Directiva Marc de l’Aigua. Renunciar a fer-ho ens sembla absolutament irresponsable, especialment tenint en compte que la situació afecta una zona humida emparada per la convenció internacional.
L’ampliació del parc natural és una iniciativa sense dubte positiva, i l’aplaudim. Tot i això, ja sabem que és molt més senzill protegir amb un decret que gestionar per mantenir o millorar l’estat de conservació. S’Albufera requereix en aquests moments un pla de recuperació per tal d’abordar amb prou instruments els grans reptes que té al davant. Per la importància de les decisions que s’han de prendre, socials, econòmiques i financeres, cal que aqueix pla impliqui un compromís de govern i no únicament de Medi Ambient. Però ja sabem que precisament la planificació és un dels greus dèficits en la gestió dels espais naturals a les Balears. Les decisions de gestió s’adopten sobre la marxa, sense perseguir escenaris a mig i llarg termini. Una estratègia de gestió molt poc madura, que no està a l’alçada dels 30 anys d’experiència acumulada, i amb la que resulta extremadament complicat poder abordar adequadament la conservació de s’Albufera i de la resta d’espais protegits.
