Accés per a la introducció de dades (usuaris registrats)
Què és el SAC?
El SAC (Seguiment d’Aucells Comuns) és un programa de seguiment de l’avifauna impulsat des del GOB. És l’equivalent al SOCMe, que es realitza a Menorca, i el SOCC que es realitza a Catalunya. L’objectiu del SAC és conèixer les tendències temporals que es produeixen a l’abundància dels aucells comuns a les Illes Balears, factor essencial per poder determinar l’estat de conservació de les diferents espècies d’aucells i dels seus hàbitats. Es tracta d’un programa de seguiment continu, que requereix un esforç reduït (4 matins a l’any), però mantingut any rere any.
De forma similar a britànics, suecs i catalans (el programa del GOB és el de l’Institut Català d’Ornitologia, ICO), el SAC es basa a realitzar un transsecte com a mètode per obtenir índexs d’abundància de les diferents espècies d’aucells. La metodologia bàsica del transsecte SAC és senzilla: al llarg d’un itinerari a peu, l’observador ha de comptar i anotar tots els individus de cada espècie que vagi detectant, sigui visualment o auditivament. El punt clau per l’obtenció de dades comparables any rere any és l’estandardització, és a dir, que tots els observadors facin el seu cens seguint unes pautes comunes.
El disseny del SAC i la participació en el projecte
El SAC utilitza quadrícules UTM 10×10 km com a base per determinar les zones de mostreig, és a dir, per situar adequadament els transsectes en el territori. Com la majoria dels programes de seguiment, el SAC estableix una sèrie de quadrícules de mostreig prioritari per tal de garantir una bona representativitat de les principals regions ornítiques de les Balears (muntanya, mediterrània, litoral i zones humides). La definició de quadrícula prioritària no només fa referència al quadrat de 10×10 km en si, sinó també a una regió ornítica concreta, es a dir, una quadrícula definida com a prioritària en zona humida implica que el cens prioritari s’ha de fer específicament en aquest tipus d’ambients i no, en cas que existís, en algun sector d’ambient de secà de la mateixa quadrícula.
Malgrat aquesta selecció de mostrejos prioritaris, el SAC estableix dues modalitats d’implicació en el projecte:
1.- Fer un cens prioritari, es a dir, triar una quadrícula prioritària i fer el cens en la regió ornítica assignada per aquella quadrícula)
2.- Fer un cens no prioritari en una quadrícula prioritària, però fora de la regió assignada o en qualsevol altra quadrícula de la geografia balear.
Si voleu participar en el projecte SAC, només heu de triar la quadrícula UTM 10×10 on voleu fer l’itinerari i comunicar-ho als coordinadors del projecte perquè aquest us pugui enviar les fitxes de camp i el mapa 1:50.000 de la quadrícula escollida. Llavors, vosaltres mateixos podreu dissenyar el vostre propi transsecte, tenint en compte que cada transsecte SAC ha de mesurar aproximadament 3 km i ha d’estar dividit en 6 seccions de longituds similars (aprox. de 500 m cadascuna). En el moment de dissenyar l’itinerari no cal mesurar amb precisió les longituds de cadascuna de les seccions però si és important delimitar-ne bé els inicis i els finals, per la qual cosa és convenient utilitzar marques del terreny de fàcil localització (murs de pedra, marges de camps, cruïlles de camins, canvis de vessant, etc.). Això facilitarà la posterior localització d’aquests punts quan es facin els censos. Altres aspectes que val la pena considerar a l’hora de dissenyar el traçat del transsecte són:
.- Que el transsecte transcorri per algun dels principals ambients de la quadrícula. És especialment important evitar fer la selecció del transsecte en funció de la riquesa, l’abundància o la presència d’espècies particulars.
.- Que el transsecte sigui com més recte millor. Això facilita que no es prospecti dues vegades el mateix sector, cosa que minimitza els dobles comptatges d’aucells.
.- Que, a l’hora d’escollir el sentit de realització del transsecte, s’eviti caminar de cara al sol, és a dir, evitar els desplaçaments en sentit Oest-Est. Cal dir que tots els censos s’hauran de fer sempre al matí i en el mateix sentit, començant sempre pel mateix punt.
Posteriorment, quan ja tingueu decidit per on voleu que passi el vostre transsecte, caldrà que us poseu en contacte amb el coordinador per comunicar-li la seva situació. Ell acabarà confirmant-ne la correcta localització i se li assignarà un codi; a partir d’aquest moment ja només caldrà esperar que comenci la temporada de cens.
També se us facilitarà la cartografia de detall de la zona (1:5.000 o 1:10.000) perquè pugueu situar l’itinerari (amb els inicis i finals de cada secció) en un mapa que haureu de retornar al coordinador. Això és especialment important, ja que possibilitarà l’estandardització dels comptatges per la longitud exacta dels diferents itineraris i seccions. A més, permetrà assignar el transsecte a una altra persona en cas que no poguéssiu continuar fent els censos.
Quan es fan els censos?
L’itinerari SAC s’haurà de censar dues vegades durant la temporada de nidificació i dues durant la d’hivernada. El primer cens de primavera es farà dins el període comprès entre el 15 d’abril i el 14 de maig, mentre que el segon es realitzarà entre el 15 de maig i el 15 de juny. La raó de fer dos censos durant el període reproductor i separar-los en dos períodes diferents és la necessitat d’adaptar els períodes de cens als moments de màxima activitat dels reproductors primerencs (sedentaris i migradors presaharians) i reproductors tardans (transsaharians). El primer cens d’hivern es farà durant el mes de desembre i el segon durant el gener. El fet de realitzar dos censos a l’hivern permet minimitzar els efectes del gregarisme i la manca de fidelitat territorial que presenten moltes espècies durant aquesta estació.
Així doncs, el període hàbil per fer cada cens és d’un mes. Hi ha, però, una condició important que cal afegir: entre els dos censos de cada estació (reproductora o hivernada) cal que hi hagi una separació mínima de 15 dies. A més, és preferible que els censos es realitzin durant els primers 15 dies de cada període, per poder estandarditzar, tant com sigui possible, la presa de mostres entre els diferents observadors i anys de mostreig.
Un altre punt important del SAC és la necessitat de realitzar els censos en bones condicions meteorològiques. La pluja i el vent disminueixen l’activitat dels aucells i, a més, també redueixen la capacitat de detecció de l’observador. Tenint en compte que hi ha bastant temps per fer cadascun dels 4 censos, és difícil que, en un moment o altre, les condicions no siguin favorables per fer el comptatge. Amb tot, no és convenient reservar-se exclusivament els darrers dies de cada període per fer els censos, ja que si aquests coincideixen amb condicions meteorològiques adverses el cens no es podrà fer. Aquesta és una altra de les raons per la qual es considera preferible fer els censos durant els primers 15 dies de cada període.
Tots els censos es realitzaran sempre al matí, dins el període comprès entre la sortida del sol i les 4 hores següents. Els horaris són indicatius, i s’hauran d’adaptar a les condicions del lloc i del moment per evitar els períodes on l’activitat dels aucells disminueix.
Com es fan els censos?
Com indica el seu nom, el SAC se centra en els aucells comuns, però això no vol dir que hi hagi espècies que no calgui censar, ja que serà posteriorment, amb totes les dades a la mà, quan es podrà determinar quines espècies són prou comunes per poder analitzar les seves tendències. Per tant, cal que es compti qualsevol espècie d’aucell que es trobi al llarg de l’itinerari. D’altra banda, com s’ha comentat, l’objectiu principal del SAC és conèixer les tendències temporals dels aucells comuns de les Illes Balears. Per aquest motiu és totalment imprescindible que s’anotin tots els individus detectats. No n’hi ha prou anotant simplement la seva presència. Sense comptar no podrem avaluar bé les tendències de les poblacions d’aucells. Si es veu un esbart i no es pot comptar exactament el nombre d’individus se’n farà una estima aproximada, però mai es deixarà de respondre a la pregunta “quants?”. De fet, quan feu el cens, us haureu de fer bàsicament dues preguntes: “Quina espècie és?” i “Quants n’hi ha?” i és això el que haureu d’anotar a les fitxes. Tres casos particulars: 1) tots els aucells que no s’hagin pogut identificar s’anotaran a la casella “No identificat” de la fitxa, 2) si se’n coneix la família o el gènere però no l’espècie, s’anotarà com si es tractés d’una espècie (per ex: Sylvia sp) i es comptabilitzaran els individus d’aquest tipus detectats i 3) quan es tracti d’aucells dels quals no s’ha vist ni aixecar el vol ni aturar-se, sinó que només passen sobrevolant la zona i es perden de vista, s’anotaran a la casella “sobrevolen” de la fitxa.
Un altre punt important és evitar els dobles comptatges dels mateixos individus. Per això cal que no només us centreu en el contacte de nous individus sinó que aneu recordant la posició dels que acabeu de comptar, per tal de no tornar-los a anotar. És una qüestió de sentit comú. El fet d’anar caminant ajuda força en aquesta tasca, ja que els individus comptats van quedant enrere. Si darrere vostre sentiu un exemplar nou que sabeu segur que no pot ser el mateix que ja havíeu detectat (per ex: canten dos individus a la vegada), l’anotareu. És necessari insistir en la necessitat d’anar amb cura i procurar no anotar dues vegades un mateix individu. Nota important: en cas de dubte, l’exemplar dubtós de ser o no el que havíeu vist o sentit abans no el comptabilitzareu.
Es comptaran tots els individus detectats al llarg de l’itinerari, mascles o femelles, adults o juvenils, observats o sentits, sense fer cap distinció entre ells a l’hora d’anotar-los. El problema de la separació entre adults i juvenils durant el comptatge d’aucells arriba a ser, en molts casos, insalvable. Per aquest motiu, el SAC opta per la senzillesa a l’hora de fer el cens i posa un especial èmfasi en l’estandardització del període de mostreig, ja que el fet de realitzar el cens en el mateix moment del cicle anual dels aucells, any rere any, fa possible les comparacions entre anys. Els únics aucells que no han de ser comptabilitzats són els polls que encara estan al niu. En el cas d’espècies amb polls nidífugs com les perdius o les ànneres, els seus pollets tampoc han de ser comptats.
A diferència d’altres programes de seguiment, en el transsecte SAC no s’ha de fer cap estima de la distància que hi ha entre l’aucell i l’observador o la línia de progressió del transsecte. La manca d’estimes de distància impossibilita l’obtenció directa de densitats reals a partir de les dades de camp, però no l’anàlisi de les tendències temporals de les poblacions, principal objectiu del SAC, ni la possibilitat d’obtenir estimes de densitat a posteriori. A més, la dificultat de realitzar estimes comparables i mínimament acurades de distàncies ha fet pensar que és millor no incloure-les en el projecte. Una vegada més, s’opta per la senzillesa a l’hora de realitzar la feina de camp, una senzillesa que pretén acostar el SAC als ornitòlegs tot fent que sigui similar a la típica passejada per veure aucells.
Un altre punt important a controlar és el temps esmerçat en recórrer els 3 km del transsecte. La velocitat de progressió ha de ser lenta, d’entre 40 i 50 minuts/km, és a dir d’entre 2 hores i 2 hores 30 minuts pel conjunt de l’itinerari. Aquesta velocitat resulta d’un compromís entre anar prou lent per minimitzar el nombre d’exemplars que passen desapercebuts, i anar suficientment de pressa per poder cobrir una distància apreciable i, a la vegada, minimitzar els dobles comptatges. És molt important que sigueu el màxim d’estrictes possible i que mantingueu, any rere any, una velocitat de progressió compresa entre els 40 i 50 minuts/km, ja que una mateixa distància coberta amb més o menys temps pot comportar diferències significatives en el nombre d’individus detectats, cosa que emmascararia les tendències temporals reals.
Tot i la necessitat de controlar la velocitat de progressió, podreu aturar-vos a escoltar o observar tantes vegades com calgui per a determinar correctament un exemplar. A més, també podreu realitzar abandonaments temporals del transsecte per tal d’acostar-vos a algun exemplar difícil d’identificar o fer aturades per descansar enmig del transsecte. En aquests darrers dos casos, però, haureu d’aturar el comptatge i no podreu anotar cap individu fins que reinicieu el cens. A més, haureu de descomptar aquests intervals de temps i anotar a la fitxa el seu còmput total com a temps neutralitzat. Aquestes consideracions són fàcils de controlar si durant el cens es porta rellotge i resulten essencials quan l’objectiu és obtenir índexs comparables any rere any.
No s’ha de començar a comptar fins que s’estigui situat a l’inici de l’itinerari i, un cop arribats al final del transsecte, cal donar per acabat el cens. És important que, encara que estigueu situats dins l’itinerari, no anoteu cap aucell que es trobi més enllà dels límits del transsecte, tant pel que fa al seu inici com al seu final. Durant el camí de tornada pel mateix itinerari, podreu anotar, de forma totalment opcional i en el requadre del final de la fitxa destinat a aquest efecte, les espècies que no haguessin estat detectades durant el cens, sense haver d’anotar en cap moment el seu nombre d’individus, sinó simplement escrivint el nom de l’espècie. Es tracta d’una informació complementària i opcional, que pot contribuir a aportar dades interessants sobre espècies menys comunes.
Per últim, també és fonamental que només un sol observador s’encarregui d’identificar i comptar. Això és necessari perquè les diferències entre un any i l’altre corresponguin només a diferències en la població d’aucells, i no al nombre de persones que realitzen el comptatge. Això no obstant, el que sí es pot fer és que dos ornitòlegs facin el mateix transsecte, això sí, omplint cadascú la seva fitxa i caminant separats 50 m, com a mínim, l’un de l’altre.
Particularitats en la metodologia del SAC per bandes
.- Temps emprat per secció: S’ha d’anotar un cop finalitzada cada secció del recorregut el temps efectiu invertit, descomptant el temps neutralitzat, que quedarà reflectit només pel conjunt de tot l’itinerari.
.- Estima de distàncies: s’assigna l’aucell a una de les tres bandes següents: de 0 a 25 metres, de 25 a 100 metres i >100 metres. La distància que s’assigna correspon a la que hi ha en el primer moment de detecció de l’aucell, independentment de si després es mou a una posició més propera o més llunyana. En el cas d’individus que es detecten volant però que no es sap el punt des d’on s’han aixecat es fa una estima intuïtiva per situar-los en una de les tres bandes. S’ha de tenir present que els individus que es consideren que estan sobrevolant la zona se situen en la casella “sobrevolen” i no en cap banda ni secció.
.- Sexat: el sexat es fa només en temporada de nidificació i no a l’hivern. En els censos d’hivern s’apuntaran tots els aucells dins la categoria “altres”. A la primavera es determinen els mascles que estem segurs que ho són, bé sigui perquè els veiem i els podem classificar com a tals, o bé perquè els sentim cantar. Per tant hi ha només dues categories; mascles i altres. En aquesta darrera s’inclouen femelles, joves i mascles que no hàgim estat capaços d’identificar com a tals.
Document adaptat de la metodologia del SOCC (Seguiment d’Ocells Comuns a Catalunya), Institut Català d’Ornitologia (ICO).
La vostra col·laboració és essencial per arribar a conèixer l’estat de conservació de les diferents espècies d’aucells i dels seus hàbitats. Vos agraïm, doncs, per endavant, la vostra col•laboració en un programa que, sense vosaltres, senzillament no existiria.
Per qualsevol dubte, podeu contactar amb els coordinadors del projecte a: ornitologia(a)gobmallorca.com
