Hem viscut un procés paral·lel i que té unes connexions i similituds evidents i per això, cal unir esforços per teixir resistències a la indústria turística global des dels territoris insulars.
Aquest passat divendres 29 de juny, com a cloenda del curs d’Economia i Ecologia Política del Turisme, organitzat per Albasud, la Hidra Cooperativa i el GOB, va tenir lloc la sessió ILLES DAVANT DEL TURISME: resistències des de Canàries i Mallorca.
Per aquesta sessió, comptàrem amb la presència de Pepe Guillen Medina de l’Entitat Benmagec- Ecologistas en Acción de Canàries.
En al marc de la sessió, des de Canàries es va exposar la situació dramàtica que es viu fruit de ser una regió totalment turistitzada que a més, amb els arguments d’ultraperifèria i les necessitats de la la hiperconnectivitat, s’ha vist abocat a un acceleració del procés de turistificació del territori. El motiu, entre altres coses, no és altre que el règim fiscal específic de les Canàries que fa que Canàries s’hagi convertit gairebé en un paradís fiscals per a inversors, bàsicament vinculats a la construcció d’infraestructures i hotels i apartaments destinats a allotjar turistes. Tot això sumat a una darrera reforma de la Llei del sòl que desprotegeix el sòl rústic – un sòl rústic 7 vegades més car que a la resta de l’estat espanyol – i estableix un marc normatiu ad-hoc per a nous desenvolupaments (ampliació d’infrastructures – carreteres i ports – noves promocions immobiliàries destinades al lloguer vacacional, etc.).
El Govern Canari com el de les Illes Balears, ha tendit històricament a inflar el monocultiu turístic intensiu. El turisme juntament amb el cultiu, també intensiu del plàtan, sustenten una economia que malgrat l’increment del nombre de turistes, presenta unes dades alarmants pel que fa a persones en risc per pobresa, precarització del treball, accés a l’habitatge, fracàs escolar, etc.
Canàries ha estat, també com les Balears, un laboratori d’experiències turístiques i l’economia ha perdut tota la seva diversitat vinculada al mosaic paisatgístic d’unes illes amb una part important del territori protegit. Unes figures de protecció però que, com aquí, en massa casos no disposen dels instruments, òrgans i mitjans per a la seva gestió des del punt de vista de la conservació i que tendeixen a mercantilitzar-se com un producte turístic més. Així, el turisme ha anat conquerint espais que abans no eren turístic (espai agrari, espais naturals protegits, habitatges…) colonitzant tot el territori.
Allà, com aquí, i malgrat la seva no-estacionalitat, parlar de diversificació en termes econòmics, representa per a les institucions limitar-se a plantejar diversificació de producte turístic.
Les dades però, mostren que la riquesa generada pel turisme no es socialitza: dels 148 euros de mitja que es gasta un turista a Canàries, 2/3 parts es queden a les destinacions d’origen: touropedors, cadenes hotelers extrangeres i transnacionals de la indústria turística i de serveis. L’altre part, ha servit per concentrar la riquesa en unes poques mans. A les Illes Canàries la riquesa la concentren 3 grans empresaris de la indústria turística, amb la constructora i hotelera Lopesan (grupo IFA) al capdavant. Així a Canàries, només el 0,2% de la població concentra el 80% de la riquesa.
I tot això en un territori amb escassos recursos: l’aigua consumida prové majoritàriament de la dessalació (95% a Fuerteventura i Lanzarote); les aigües brutes s’aboquen majoritàriament sense autorització (60%) a tot el perímetre de les illes, la producció energètica prové majoritàriament de combustibles fòssils i té un índex de pobresa energètica del 11% tot i tenir un clima suau.
Conclusió
Canàries i Balears, han patit un desenvolupament paral·lel de la indústria turística que ha colonitzat el territori. Ara mateix és impossible induir un desenvolupament turístic sostenible en un territori amb un model econòmic i social insostenible.
La lluita ecologista que allà, com aquí, té una llarga història d’èxits i mobilització, ha passat de ser una lluita en defensa del territori a ser una lluita en defensa de les persones que ho engloba tot, en el marc de l’ecologisme social.
Així, les resistències que ara es teixeixen han propiciat les sinèriges entre grups ecologistes tradicionals amb altres moviments socials que lluiten contra les injustícies d’aquest model (col·lectius pel dret a l’habitatge «un barrio para vivir», sindicat d’inquilines, les cambreres de pis, lluita feminista, etc.) propiciant una demanda de canvi de model amb una base social més ampla i diversa. Són noves aliances que sorgeixen com a conseqüència i en resistència a les noves conquestes turístiques. Són aliances que s’estenen més enllà del propi territori (aliança GOB, xarxa SET de Ciutats del Sud d’Europa contra la turistització) per fer front aquesta indústria global.
