Fa més de 50 anys que al Coll d’en Rabassa, a la zona de Ciutat Jardí, existeix el restaurant El Bungalow situat completament en zona de domini públic marítim terrestre, el qual ha funcionant i funciona sense cap títol administratiu que l’empari.
Al tractar-se d’una construcció i una activitat que ocupa terreny públic no pot explotar-se sense cap tipus d’autorització que permeti la seva existència i explotació comercial. Incomprensiblement és el que ha passat i està succeint avui amb aquest restaurant, i amb altres, situat en terrenys de costes però que després de més de cinquanta anys des de la seva obertura, l’administració encarregada de la vigilància d’aquesta zona ha mirat cap a un altre lloc.
La Llei de Costes és taxativa amb les ocupacions il·legals, s’ha d’impedir de forma immediata la seva existència i s’ha d’ordenar la restauració dels terrenys ocupats al seu estat original a càrrec als responsables de la ocupació il·legal. En aquest cas, com en molts altres casos similars, la Demarcació de Costes de les Illes Balears en lloc de fer complir la Llei no fa més que donar peu a una impossible legalització de l’ocupació tramitant la sol·licitud de concessió.
I és aquí on se produeix la paradoxa, se permet tramitar una sol·licitud d’ocupació per una ocupació i uns usos, en aquest cas un restaurant, que estan clarament prohibits per l’article 32.1 de la Llei de Costes, el qual determina que: “Únicament es pot permetre l’ocupació del domini públic maritimoterrestre per a les activitats o instal·lacions que, per la seva naturalesa, no puguin tenir una altra ubicació.” Resulta evident que els restaurants poden tenir moltes altres ubicacions.
Aquest principi, tan clar i tan simple de la Llei de Costes, resulta sorprenentment que s’incompleix de forma quasi sistemàtica per les administracions amb competència sobre els béns de domini públic maritimoterrestre tant a les Illes Balears com a la resta de l’Estat.
Recentment s’han produït varies sentències judicials de l’Audiència Nacional sobre aquestes ocupacions prohibides per l’article 32.1 de la Llei de Costes, en les quals s’anul·len les concessió atorgades per l’administració competent, el Ministeri per a la Transició Ecològica, anteriorment Ministeri de Medi Ambient. En aquests casos el que s’anul·lava no era l’atorgament de les concessions originàries sinó la pròrroga de les concessions per l’incompliment de l’article 32.1, per quan no se pot prorrogar una ocupació prohibida per la Llei.
Una d’aquestes sentències es la que anul·lava la pròrroga de la piscina i terrasses de la famosa piscina de P J Ramírez a la Costa dels Pins de Son Servera i l’altra la que anul·lava la pròrroga de la fàbrica de paper de l’empresa ENCE Energía y Celulosa SA, situada la ria de Pontevedra.
Per la seva importància jurídica sobre el tema transcrivim part del fonament de dret NOVÈ de la sentència sobre ENCE del 15 de juliol passat, la qual recull la doctrina del Tribunal Suprem sobre la interpretació de l’article 32.1 de la Llei de Costes:
En concret, aquesta última STS de 16 de febrer de 2017 raona en la seva FD 8º el següent:
“Por lo que hace referencia al concepto de “actividades que, por su naturaleza, no puedan tener otra ubicación”, en nuestra STS de 17 de julio de 2003 nos hemos ocupado del mismo, razonando que: Cuando el artículo 32-1 de la Ley de Costas 22/1988 dispone que “únicamente se podrá permitir la ocupación del dominio público marítimo- terrestre para aquellas actividades o instalaciones que, por su naturaleza, no puedan tener otra ubicación”, no se está refiriendo a las actividades o instalaciones, cualquiera que sea su naturaleza, que por motivos legales (v.g., determinaciones urbanísticas) o por motivos materiales (v.g. configuración de los terrenos) no puedan instalarse en otro sitio, sino, para empezar, a actividades o instalaciones de una naturaleza determinada, es decir, no a cualquiera. Y esa naturaleza determinada es aquella que impone su ubicación en el dominio público marítimo terrestre, y no en cualquier otro lugar. Esta es la única interpretación posible a la vista de la utilización por la norma del concepto de «naturaleza» de la actividad, que sobraría en otro caso.
Por eso, cuando el Reglamento de la Ley de Costas aprobado por Real Decreto 1471/89, de 1 de diciembre, dispone en su artículo 60 que estas actividades o instalaciones son, primero, las que por sus características requieran la ocupación del dominio público marítimo terrestre, y, segundo, las de servicio público o al público que, por la configuración física del tramo de costa en que resulte necesario su emplazamiento no puedan ubicarse en los terrenos colindantes con dicho dominio, está partiendo siempre de la base de que se trata de actividades que, por su naturaleza, requieren o bien la ocupación del dominio público o bien su emplazamiento en un tramo de costas determinado”.
Se trata por tanto de actividades o instalaciones que dada su configuración y especiales características deben estar ubicadas en el dominio público marítimo terrestre, esto es, actividades que por su naturaleza no pueden ubicarse en otro lugar, no por razones de interés o conveniencia, sino por su vinculación con el dominio público, vinculación que exige su ocupación en el desarrollo de la citada actividad. La ocupación del dominio público marítimo terrestre para finalidades diferentes a las específicas fijadas por la ley, tiene carácter excepcional y su admisión debe ser sumamente restrictiva, de forma tal que debe exigirse una cumplida, cabal y rigorosa acreditación de que se cumplen los requisitos legalmente previstos, sin que cualquier otra consideración, por muy justificada que resulta desde la perspectiva de la defensa de otros posibles intereses concurrentes, pueda servir para dar sustento a un supuesto como el ahora impugnado“.
El GOB finalment ha sol·licitat per tant, a la Demarcació de Costes:
- Que no s’atorgui la concessió administrativa sol·licitada per El Bungalow de Ciudad Jardín SL, per a Restaurant, terrassa i accessos situat al Coll d’en Rabassa, per quan el seu atorgament seria un incompliment i una infracció greu de la Llei de Costes.
- Que en virtut pel disposat per l’article 10.2 de la llei de Costes i l’article 16 del Reglament General de Costes es dugui a terme la recuperació possessòria de l’ocupació il·legal i s’ordeni la retirada de les construccions existents.
- S’ordeni la immediata clausura i suspensió de les activitats de restauració que s’hi desenvolupen il·legalment.
