Page 6 - Es Busqueret 34

forts vents oceànics per enlairar-se.
Per interpretar físicament el fet
de volar hem de conèixer les forces
que intervenen durant el vol. Hi ha
dues forces que podríem dir que
resten capacitat de vol, el pes i el
fregament, (resistència que ofereix
l’aire) i d’altres que ajuden a man-
tenir-se a l’aire, la sustentació i la
propulsió (batre d’ala o motors del
avions). Durant el vol, la resultant
de totes aquestes forces és la que
marca la direcció i velocitat en cada
moment.
A la vista del dibuix no és difícil
entendre com es generen aquestes
forces, però n’hi ha una que cal ex-
plicar amb una mica més de detall: la
sustentació. Com es genera aques-
ta força que manté una au o un avió
en vol fins i tot quan no hi ha una
propulsió? (pensem, per exemple, en
les grans aus planejadores com els
voltors, que pràcticament no baten
ales mai). Per comprendre aquest
concepte ens fixarem en una secció
transversal d’una ala (vegeu esque-
ma inferior). És necessari , però, en-
tendre abans alguns conceptes:

1.- La vora d’atac (a) és la part
anterior de l’ala, i és la secció que GEMMA CARRASCO
rep l’entrada del corrent d’aire.
2.- La vora de sortida (b) és
la part posterior de l’ala (serien els
extrems de les plomes primàries, Xoriguer, Falco tinnunculus.
secundàries i terciàries). I és la part
per on surt l’aire.
3.- La corda és la distància que o lleugerament còncava a la inferior. Un altre concepte que cal intro-
separa les vores descrites. La força de sustentació es pro- duir quan parlem d’aerodinàmica és
el de la càrrega alar: es pot definir
4.- L’envergadura és la distan- dueix perquè la pressió és menor a com el pes de l’aucell dividit per la
cia de punta a punta d’ala. Algunes la part immediatament sobre l’ala superfície de l’ala i se sol donar en
aus actuals, com el voltor negre, te- (l’aire ha de recórrer més distància grams per centímetre quadrat (g/
nen una envergadura que s’apropa i, per tant, a més velocitat, fet que cm ). Les petites aus passeriformes
2
als 3 metres. disminueix la pressió sobre la super- solen tenir, en proporció, ales grans
fície alar)i lleugerament superior a
Si realitzem la secció transver- la part inferior de l’ala. Aquesta di- i, per tant, valors baixos en càrre-
2
sal d’una ala des del cantell anterior ferència de pressions, generada per gues alars al voltant de 2g/cm . A
(vora d’atac) fins al posterior (vora la diferent velocitat a què circulen les l’altre extrem trobem grans aus amb
de sortida) obtenim una figura que partícules d’aire, és la que genera la les ales proporcionalment petites,
és convexa a la part superior i plana sustentació. com els albatros, amb una càrrega
alar propera als 17 grams per centí-
metre quadrat. És important apuntar
que una au pot controlar la sustenta-
ció plegant l’ala i reduint la seva su-
perfície, augmentant així la càrrega
alar (ho podem observar freqüent-
ment en els rapinyaires quan volen
amb clara tendència de descens).
Aquest fet fa que, moltes vegades,
ens confongui la silueta de l’espècie i
la identifiquem erròniament.
Cabussons, gavots, ànneres ca-
bussadores, flamencs... tenen uns
valors de càrrega alar extremada-
ment alts i per a enlairar-se neces-
siten córrer i batre energèticament
ales sobre l’aigua per a guanyar la
sustentació necessària per a volar.

6 - EB34