Page 9 - Es Busqueret 24
P. 9

I aquí, què hi veus?



        Què ens diuen els detalls de la imatge sobre aquest cucui?


             Per Pere J. Garcias



          1   Les plomes de la gola estu-
              fades ens indiquen un estat
            d’excitació.


          2   La col·locació dels dits, dos
              endavant i dos endarrere, és                        1
            a dir una postura zigodàctila,
         és característica de diversos or-
         dres d’aus com els cuculiformes i
         psitaciformes, entre d’altres.
                                                                                      3

          3   El color gris del pit ens in-
              dica que és un mascle. Les
            femelles  el  tenen  tenyit  de
         bru o, fins i tot, hi ha una forma
         quasi roja que sols es dóna a les
         femelles.


          4   La  postura  “ales caigudes”       6                           2
              és característica  d’aques-
            ta espècie; de fet, quan està
         posada  en  una  branca  dóna  la
         sensació que caurà d’un moment
         a l’altre.


          5   La  coa  llarga  la  sacseja  de
              costat  a  costat  i  l’obri  com
            un  ventall  quan  emet el  seu               5
         cant territorial.



          6   Per a cantar i  defensar el
              territori sempre cerca bran-
            ques  molt  visibles,  sovint  al                                   4
         capcurucull  dels  arbres o  pals  i
         tanques.





                      Cuculus canorus, quin nom més rar!



              Ja ha arribat la primavera amb les   complet és cucui cantaire o melodiós.  gök,  en  noruec  gauk,  en  txec  kukačka,
          seves al·lèrgies, floracions espectaculars,   Així de fàcil i rotund. No està gens mal   en polonès kukulka i ja no seguesc més.
          aucellons  cantaires,  mamífers  zelosos…   aplicat, ja que el nom genèric és onoma-  És curiós que en castellà també se l’ano-
          i l’astènia. Precisament com que en sóc   topeic i aquesta característica és l’única   mena cuclillo seguint l’exemple del llatí,
          una víctima, avui no estic molt fener i el   que es té en compte per anomenar-lo en   ja  que  la  desinència  -ulus  indica  dimi-
          nom que us duc és el del cucui, molt adi-  moltes de llengües; en català cucut, en   nutiu i el nom real seria cucuiet. Potser
          ent per les dates en què estem. Cuculus   portuguès, gallec i castellà cuco, en basc   en aquest cas s’ha duit massa enfora la
          canorus, en principi no és molt rar ni mal  kuku, en italià cuculo, en francès coucou,   traducció literal, que de cucuiet en té poc
          de  pronunciar.  Cuculus  ve  del  nom  llatí   en anglès cuckoo, en alemany kuckuck,   aquest bergant! •
          que rebia l’au i canorus deriva del verb   en neerlandès koekoek, en danès gøg, en
          llatí canere, és a dir, cantar. Així el nom   finès  käki,  en  islandès  gaukur,  en  suec


                                                                                                       EB24 - 9
   4   5   6   7   8   9   10   11   12   13   14